Bandera Roja, l’herència catalana del maig del 68

Reportatge

Bandera Roja, l’herència catalana del maig del 68

Bandera Roja va ser l’organització antifranquista amb més glamur i amb una nòmina de militants més il·lustre gràcies a unes formes innovadores de fer política importades de França

Bandera Roja, l’herència catalana del maig del 68

“V am fer una reunió i jo vaig proposar el nom de Bandera Roja, que no va agradar gens, però com que ningú va presentar una alternativa al final es va aprovar només amb el meu vot i l’abstenció de la resta. Així va néixer Bandera Roja”. Qui ho explica és Jordi Borja, urbanista i un dels cervells de la Barcelona de Maragall, assegut entre llibres que recorden el 50è aniversari del Maig del 68 a casa seva, a la Vila Olímpica. Bandera Roja és, potser, el producte més acabat que va donar l’esperit del Maig Francès a casa nostra, una manera nova de fer política, més a peu de carrer i en contacte amb la gent, que va atreure una quantitat de perfils d’activistes antifranquistes increïblement variada i rica. Avui dia es troben BRs (pronunciat be-erres ), o simplement banderes, a gairebé tots els partits i la seva empremta en la vida pública ha estat tan notable que es podria comparar aquest grupuscle marxista i revolucionari amb l’Eton britànic o amb l’ENA francesa, és a dir, una escola d’elit per on ha passat el bo i millor de la política i la vida intel·lectual catalana, amb derivacions a la resta d’Espanya. Què podria unir un escriptor i periodista com Joan Barril amb una exministra d’Educació del PP com Pilar del Castillo; un antropòleg pròxim a la CUP com Manuel Delgado amb una diputada del PP com Celia Villalobos; un exconseller d’Economia del PSC com Antoni Castells amb el periodista Manuel Campo Vidal; un exconseller d’ICV com Francesc Baltasar amb un poeta com Carles Hac Mor; un ex cap d’estudis del Banc d’Espanya com José Luis Malo de Molina amb un activista independentista com Ignasi Faura; una jutge com Montserrat Comas amb un dirigent podemita com Orencio Osuna? La resposta la contenen aquestes dues paraules: Bandera Roja.

Jordi Borja està capficat per recuperar la història de Bandera Roja i ja ha acabat un opuscle que serà publicat aviat, coincidint amb el 50è aniversari de la seva fundació, que va ser entre el setembre i l’octubre del 1968, just després d’un estiu marcat encara per la ressaca del Maig Francès. El nucli inicial el formen exs del PSUC com Borja mateix, Jordi Solé Tura o Lluís Crespo, que se n’havien distanciat arran de la purga dels claudinistes, als quals després se sumaran militants de procedències diverses com Alfons Carles Comín, que hi integrarà els seus Cristians pel Socialisme, activistes de barri com Carles Prieto o dirigents estudiantils com Ferran Mascarell o Antoni Castells. El creixement va ser molt ràpid, com una taca d’oli, fins a arribar a tenir, en el moment àlgid de principis dels 70, entre 500 i 700 militants.

Jordi Borja, 'Bosch'

Jordi Borja (Barcelona, 1941) va entrar a militar al PSUC amb 20 anys, i a finals del 1961 ja es va haver d’exiliar a París arran d’una caiguda de militants. La fotografia és d’aquest període, quan tenia 25 anys i estudiava a París. Es va distanciar del partit arran de la crisi amb els claudinistes i el setembre 1968 va decidir tornar a Barcelona, on juntament amb Jordi Solé Tura i altres va fundar Bandera Roja. Tot i així, quan s’acostava la mort del dictador també va veure clar que calia tornar al PSUC i enfortir-lo de cara a la nova etapa. Del 1983 al 1995 va ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, i des d’aquell càrrec va ser un dels homes clau del projecte de Pasqual Maragall per a la capital catalana. Borja va ser l’artífex de la descentralització de la ciutat i la seva divisió en districtes. Darrerament ha col·laborat amb els comuns i va votar a favor de la independència en el referèndum de l’1-O. Tot i això, considera que en el procés sobiranista s’ha volgut anar massa de pressa.

La pregunta clau és: per què era diferent Bandera Roja de la resta de grups i grupuscles antifranquistes que van proliferar a l’esquerra del PSUC a finals dels anys 60? Borja dona les següents claus: no tenir una ideologia dogmàtica, ser una organització no jeràrquica i flexible que convertia els militants en actors autònoms, tenir una visió constructiva i innovadora de la política i, finalment, compartir una certa alegria de viure en contrast amb les penalitats de la clandestinitat. En això coincideixen gairebé tots els testimonis d’aquest reportatge.

Mestres de l’‘entrisme’

Un dels més importants és el de Carme Sala, una de les introductores de la pedagogia del comunista francès Célestin Freinet a Catalunya, i que juntament amb el seu home, Lluís Crespo, forma part del nucli inicial. “Bandera Roja ens agradava perquè et permetia fer activisme antifranquista des del teu camp professional. Jo em vaig fer assessora d’editorials”. Borja explica que moltes reunions es feien a les 6 del matí perquè així després tothom anava a la feina, començant per ell mateix a l’Ajuntament de Barcelona o a la universitat. Aquest és un punt clau que diferencia BR d’altres grups que operaven en la més estricta clandestinitat, com els diferents PCE-ml (ema eles) o els anomenats internacionals (PCI) o pro-xinesos. Grups que en alguns casos van derivar cap a una certa activitat armada, com el FRAP o els MIL, amb qui Bandera Roja va tenir contactes a l’inici. Els BR eren professionals que tenien com a objectiu aprofitar les escletxes que oferia el règim per estendre la consciència antifranquista entre la població. I per fer-ho es van organitzar en quatre fronts: universitari, popular (barris), ensenyament i moviment obrer, que més endavant es completaria amb el front de professionals i el d’escriptors i gent de l’art. Aquests fronts tenien com a missió la creació de comissions i cèl·lules, a través del que anomenaven cercles, és a dir, grups de gent interessada o pròxima entre la qual feien proselitisme.

Això els va fer mestres de l’anomenat entrisme, és a dir, participar en els processos electorals corporatius dins de les empreses o col·legis professionals per anar col·locant-hi els seus peons. Fins i tot es van atrevir a presentar-se a les eleccions municipals que organitzava el règim.

Teresa Eulàlia Calzada, 'Laia'

Teresa Eulàlia Calzada (Artesa de Lleida, 1942) va anar a estudiar a Barcelona el curs 1961-62 i es va fer amiga d’Enric Solé, que després seria un dels fundadors de BR. Ell la va posar en contacte, el curs 1968-69, amb la resta del nucli, on hi havia Jordi Borja i qui seria després la seva parella, Jordi Solé Tura, fins que el 1970 es fa càrrec del front d’educació. A la fotografia se’ls veu a tots dos (ella dalt a la dreta, ell el segon per l’esquerra a baix) amb un grup d’amics la majoria dels quals també eren de BR. Després d’integrar-se al PSUC va ser diputada al Parlament i responsable d’ensenyament fins al 1980. Del 1988 al 1994 va ser directora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. “Amb el Jordi Solé sempre dèiem que si haguéssim sigut tants com els que ara diuen que érem...”, comenta divertida. Ara manté el contacte amb ex-BRs com Carme Sala, però reconeix que el procés sobiranista, amb el qual ella és crítica, les ha distanciat.

En aquest sentit el seu èxit més sonat, tal com recorda Carles Prieto, un dels responsables del front de barris, va ser la campanya per elegir un obrer del barri de Prosperitat, Fernando Rodríguez Ocaña, a les eleccions pel tercio familiar del 1973 que havien d’elegir l’últim consistori de l’alcalde Porcioles. “A partir de les comissions de barri es va fer campanya casa per casa i es van guanyar les eleccions. No va poder ser regidor perquè després de quedar primer va ser desqualificat, però es va demostrar que posant-te en contacte amb la gent podies guanyar batalles perquè això era justament el que el règim no feia”. Aquell cop va suposar un fort desprestigi per al règim franquista i va demostrar que les urnes eren el camí a seguir. Tota aquesta feina als barris, a més a més, va ajudar a crear el potent moviment veïnal que, sobretot a Barcelona, va ser clau en la Transició. Prieto mateix va ser president de la FAVB entre el 1976 i el 1981.

El front d’ensenyament

Teresa Eulàlia Calzada, viuda de Jordi Solé Tura, que va ser responsable del front d’Ensenyament, recorda com es van fer forts en aquest sector. “El comitè del front érem la Carme Guinea, la Carme Torró i la Rosa Gras, i fèiem una revista, Escuela Roja. Per debatre teníem el Borja de Riquer, la Marina Subirats, l’Eliseo Aja i la Lali Vintró. Això ens donava penetració en la societat”. I a partir d’aquí el pla consistia a anar a les escoles i muntar plataformes reivindicatives per demanar més recursos, menys alumnes per aula i arribar a com més gent millor. Per nosaltres la llei d’educació del 1970 va ser una oportunitat que vam saber aprofitar perquè, tot i que representava una millora, per a nosaltres era insuficient. També teníem força a la Federació de Pares d’Alumnes. El Josep Maria Torres era el nostre pare allà, i va arribar a ser president”. Del nucli de Bandera Roja a l’ensenyament en sortirà, gràcies a l’empenta entre d’altres de Carme Guinea, l’actual sindicat USTEC.

Però si hi ha un lloc on durant molt de temps van ser hegemònics va ser la universitat. Antoni Castells recorda com funcionava la captació de militants. “Allò era molt divertit perquè era com el draft de l’NBA. Als que ja teníem una mica de currículum ens intentaven fitxar. Jo vaig tenir reunions a l’orxateria La Valenciana, que llavors era a la Gran Via amb Aribau, amb gent del PSUC i d’altres grups. En començar el curs 1968-69 es va crear la UER (Unió d’Estudiants Revolucionaris), un moviment d’ampli espectre que acabarà confluint amb BR”. Ferran Mascarell també va tenir diverses ofertes. “L’endemà d’una intervenció que vaig fer en una assemblea vaig notar que se m’acostava una quantitat inusual de noies. Primer una d’Estudiantes M-L (marxistes leninistes), després una del Partit Comunista Internacional (PCI), una del PSUC i finalment l’Elena Posa, que era la representant de Bandera Roja. Allà vaig trobar gent que érem companys de curs, com el Manuel Ludevid, el Joan Subirats, el Joan Vintró, el Jaume Colomer, el Leandre Colomer... Amb el temps vaig arribar a ser responsable d’universitats, on vaig substituir el Josep Maria Colomer, el politòleg”.

Ignasi Faura, 'Hortolà', i Anna Grau, 'Violeta'

Ignasi Faura (Barcelona, 1945) i Anna Grau (Barcelona, 1945) van ser captats per a Bandera Roja per Carme Sala i Lluís Crespo, que coneixien de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia. Faura es va oposar a la integració al PSUC del 1974 i va ser elegit secretari general del que ja era OCE-Bandera Roja, un partit que s’havia expandit a la resta de l’Estat. Precisament una de les seves funcions era recórrer Espanya en cotxe per coordinar els diferents nuclis. Després del fracàs electoral del partit, Faura va decidir abandonar la política i dedicar-se a l’economia social i va muntar amb la seva dona, Anna Grau, un despatx d’advocats que és una cooperativa jurídica. Va ser secretari general de les cooperatives de consum de l’Estat i les va representar durant 12 anys del Consell Econòmic i Social estatal. Ja jubilats, tots dos s’han reenganxat a l’activitat política i social a través l’Assemblea Nacional Catalana.

Política i amistat

Per a Mascarell no hi ha dubte del que feia atractiu BR: “Era una bona escola de política i d’amistat. La nostra era una generació diferent de l’anterior i això es veia per exemple en la relació entre nois i noies. Jo em considerava beatnik, els hippies els trobava una mica bledes, però jo vivia en una casa comunitària, on hi havia diferents parelles. Hi havia l’aprenentatge polític, però sobretot era una gran experiència vital”.

Ja hem vist que la clau de BR és que no creien en la tesi leninista de l’avantguarda revolucionària, sinó més aviat en el treball de base, amb la gent, de baix cap a dalt. Però qui manava a BR? ¿I quina ideologia professava? Aquí Borja reconeix que van ser molt innovadors, perquè van renunciar d’entrada a un lideratge fort i a una doctrina fixa. “Jo vaig tenir clar que no faríem una organització definint primer la base ideològica i després anant a la realitat, sinó que començaríem per la realitat. Uns anirien als barris, uns altres a les fàbriques, etc. I no hi hauria una direcció que mana, sinó una direcció que escolta, que es dedica a elaborar anàlisis a través de la revista Bandera Roja ”. Tot i així, els qui portaven la veu cantant eren els anomenats Jordis: Solé Tura, que era el més conegut i per tant el líder de cara enfora, i Borja, que era el líder de cara endins. La flexibilitat ideològica va ser clau per poder captar activistes de procedència molt diversa, un avantatge competitiu respecte als altres. Borja escriu: “S’assumia el marxisme, però també el republicanisme català, el dret a l’autodeterminació, la tradició anarcosindicalista, les lluites del Tercer Món i les derivades del Maig del 68. Predominava la crítica a l’URSS i la influència de Gramsci, el que després va derivar en l’eurocomunisme”.

Ignasi Faura i Anna Grau hi van arribar guiats per la parella formada per Carme Sala i Lluís Crespo, que coneixien de Virtèlia, la plataforma cristiana on també havia estat Jordi Pujol. Faura, que no venia del PSUC ni d’un món gaire ideologitzat, s’hi va trobar com peix a l’aigua: “La ideologia era un element per interpretar i transformar les coses, però aquestes coses les havia de fer la gent. Nosaltres no anàvem a dictar la paraula de Déu, sinó a organitzar i a promoure. Per això vam poder integrar des de la gent que venia de Cristians pel Socialisme fins als de dels diferents M-L (marxistes leninistes)”.

Ferran Mascarell, 'Ulls Blaus'

Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) va entrar a BR el 1971 i el 1973 va ser nomenat responsable del front universitari en substitució de Josep Maria Colomer. A la foto, que és d’aquella època, apareix al costat dels periodistes Josep Maria Cadena i Josep Maria Huertas Claveria. “El meu pare va tenir un gran disgust quan va descobrir que jo tenia una vietnamita a casa per imprimir octavilles”, explica. Quan la cúpula de BR es va integrar al PSUC es va apartar de la política per muntar la revista L’Avenç, que li va permetre aprendre gestió i cridar l’atenció de Pasqual Maragall, que el va fitxar per crear el CCCB. Es va convertir en un dels homes forts del PSC a l’Ajuntament i va ser conseller de Cultura amb dos presidents de color diferent, el mateix Maragall i Artur Mas. És un exemple de federalista que es passa a l’independentisme. Ara és una de les cares visibles de la Crida Nacional per la República.

Sense dogmes

Per a Teresa Eulàlia Calzada els dos principals conceptes que va interioritzar en la lluita antifranquista dins de BR van ser la “correlació de forces” i el “moviment de masses”. “Érem conscients de la nostra debilitat i, sobretot, de la força del franquisme. Hi havia una certa humilitat i realisme, no crèiem en la revolució”.

“El 1969-70 és una època de molta discussió ideològica, i els documents BR estaven molt bé. La gent deia, «com diu el BR9, la lluita de classes bla, bla», eren de referència”, explica Antoni Castells, que es dedicava a fer xerrades per cercles i si necessitava un cotxe recorria al seu amic Lluís Llach.

Tot i així, Bandera Roja també feia les activitats clandestines pròpies de les organitzacions antifranquistes. Tothom tenia nom de guerra i es prenien tot tipus de precaucions. Jordi Borja i Carme Guinea van ser parella i durant anys no van saber els seus noms reals. Poca gent sabia on vivia Borja, que va ser detingut un parell de cops i va tenir, igual que Jordi Solé, August Gil-Matamala com a advocat. Va ser durant un d’aquests empresonaments que Borja va captar Comín i també un grup de treballadors de la Telefónica, amb els quals va muntar un sistema per tenir controlades les comunicacions de la policia. La cosa anava així: es muntava una “enquadrada”, una manifestació sorpresa durant la qual es tallava el trànsit i es llançaven octavilles, i des d’una cabina es comunicava amb la cèl·lula de Telefónica, que anaven informant. Un cotxe es posava davant de la manifestació i transmetia la informació segons un codi de llums amb els intermitents: el llum dret volia dir tants zetes, i el llum esquerre tants jeeps, per tal o tal altre carrer; són a deu minuts, a cinc... I així, a l’últim moment es donava l’ordre de dispersar-se i desaparèixer entre la multitud per evitar detencions.

El sistema, però, no sempre funcionava, tal com va poder comprovar Anna Grau, la parella de Ignasi Faura. “Hi havia una manifestació de solidaritat amb els treballadors d’Ossa i ningú controlava la policia, per això m’hi van enviar a mi a última hora. Era el dia que anava més mal vestida per a una acció com aquella. Des d’una cabina vaig trucar als que escoltaven la policia i em van dir: venen zetes i jeeps. Llavors als que muntaven la mani els vaig dir que no travessessin la Meridiana perquè allà als del PCI sempre els enganxaven. Agafem Concepció Arenal recte. Però, esclar, allà manava el front obrer, i jo era d’agitació, i no em van fer cas. Quan va arribar la policia jo vaig córrer però vaig caure, i un que portava una mena de llançaflames amb un esprai em va ajudar, i per això la policia em va clissar. Em vaig refugiar en un dispensari i li vaig dir a la dona: «Posi’m una injecció». Però la dona s’hi va negar. «Doncs deixi’ns sortir per darrere!» I tampoc. Al final va entrar la policia i em van assenyalar: « A esta, que es la más peligrosa! »”

Les manifestacions acabaven sovint amb batalles campals i corredisses. Ferran Mascarell recorda la seva tècnica per evitar ser detingut. “Jo no corria sinó que caminava cap a ells, i normalment passava entremig i ni et veien”. Carme Sala també va tenir un ensurt gros. “Jo portava les pancartes a una enquadrada a Borrell-Paral·lel i de sota d’una xurreria van començar a sortir policies. Mai havia tingut la sensació de córrer tant, els tenies al darrere, els senties respirar, però o vaig córrer molt o vaig tenir molta sort. Però, esclar, fins al cap d’una hora i mitja no vaig donar senyals de vida per raons de seguretat. Quan vaig arribar a casa em vaig trobar el Borja buidant el meu pis perquè es pensaven que m’havien agafat!”

Orencio Osuna,  ‘Blas’

Orencio Osuna (Alhóndiga, Guadalajara, 1950) va arribar a Catalunya amb 18 anys el 1969 provinent d’un barri popular de Madrid on els seus pares havien emigrat. Abans de BR es va involucrar als Che-Chos, però la seva deriva violenta el va fer acostar-se a les comissions de barris i fàbriques del Baix Llobregat, un col·lectiu que s’integraria en bloc a BR. Allà va ser, entre altres coses, responsable de BR al Barcelonès Nord. Amb la integració al PSUC va entrar al seu comitè central i després de les primeres eleccions municipals va ser col·laborador de l’alcalde Lluís Hernández. Un cop fora de la política va muntar una empresa per gestionar cooperatives d’habitatge a nivell local, en el que ha sigut la seva principal activitat professional. Ja jubilat, s’ha convertit en una de les figures de Podem a la Comunitat de Madrid com a membre del seu govern a l’ombra. Manté el lligam amb Catalunya, on encara viuen els seus pares i germans, i explica que sempre que ve es retroba amb alguns dels seus companys de Bandera Roja i del PSUC.

Experiències a comissaria

A Anna Grau li van dir coses com “ Ahora te haremos arder como una pira ” quan la portaven a la comissaria de Malats. Però els militants de BR estaven ben ensinistrats per fer front a aquestes situacions. Tots sabien el que havien de fer. “Em vaig fer venir un atac d’asma perquè vaig veure de què eren les injeccions i vaig aprofitar per menjar-me unes entrades del lloc on treballava. Ja he dit que aquell dia anava sense preparar”. Ignasi Faura afegeix: “Hi havia una pedagogia de la detenció, i cada grup la tenia diferent. Per exemple, en aquella època ETA dictava que s’havia de cantar, que era absurd resistir-se, i que era l’organització la que havia d’anar fent buits per impedir que ells hi arribessin. Nosaltres no: cada persona de BR que queia havia de muntar-se una història alternativa de normalitat i no moure’s d’aquí. Vam tenir molts pocs casos de delacions”.

El pis de Carme Sala i Lluís Crespo, al carrer Borrell, era un centre d’operacions. Per allà hi va passar, per exemple, Federico Jiménez Losantos, que formava part d’un grup de simpatitzants aragonesos i que va ser expulsat a la segona reunió per provocador. Sala tenia cotxe, i per això jugava un paper important en l’aparell de propaganda, per exemple a l’hora de transportar material d’un pis a un altre o fins i tot passar gent a l’altra banda de la frontera amb França. “Estava aterrida perquè pensava que si ens parava la policia per qualsevol cosa de trànsit els que portava al cotxe començarien un tiroteig. Eren membres de Komunistak, amb qui teníem relació, i durant tot el viatge procuràvem no dir res. Jo no volia saber res d’ells ni ells de mi”.

Carme Sala, 'Milà'

Carme Sala (Les Planes d’Hostoles, 1942) venia d’una família catòlica i va conèixer el que seria el seu home, Lluís Crespo, un marxista convençut, mentre treballava a Espasa Calpe. Tots dos van ser peces clau en els inicis de Bandera Roja. Sala va ser la introductora a Catalunya de la pedagogia del comunista francès Célestin Freinet, i per això va estar al front d’ensenyament, però després va passar a propaganda. “Passaves molta por quan havies d’anar a buidar un pis abans que hi arribés la policia”, explica. El seu pis del carrer Borrell era un centre d’operacions, on feien reunions i amagaven gent. Tots dos van entrar al PSUC, però no van fer política activa sinó que van continuar lligats al sector editorial. “Encara continuem veient-nos amb la Carme Guinea, la Carme Torró, la Teresa Eulàlia Calzada...”, explica. Ara és activista independentista.

Un expert activista era Orencio Osuna, que va arribar a Barcelona provinent de Madrid el 1969, amb 19 anys, i que aviat es va veure involucrat amb els anomenats Che-Chos (Comitès de Vaga Estudiantil i Obrers), on va coincidir amb futurs BR com Ricard Domingo o Pere Vilanova. La deriva violenta, però, el va fer desmarcar-se’n i col·laborar amb les comissions de barris i fàbriques del Baix Llobregat, on va coincidir amb gent com Juan García Nieto, Emilio García, Francesc Castellana, Pere Caldes, Ton Albés, Carles Navales o Manuel Campo Vidal. “Quan tot aquest grup del Baix Llobregat entra a Bandera Roja li dona una presència i estructura en empreses importants que fins llavors no tenia, excepte a la Pegaso i l’Olivetti. Aquella entrada va ser qualitativament molt important”

Osuna, amb altres joves estudiants, era un especialista en accions arriscades: sembrar octavilles, robar esprais, agredir esquirols, llançar còctels Molotov contra seus del Sindicat Vertical... “La policia no ens tenia identificats, si enxampaven algú era in fraganti, no per una investigació. Els seus mètodes eren sobretot tirar dels historials de la gent que havia estat a la guerra o a la presó, però de la gent nova no en tenien ni idea. Anys més tard vaig coincidir amb el general Andrés Casinello, creador dels serveis secrets de l’Estat, i ho vaig comprovar. No sabia res de nosaltres!”

A poc a poc la seva activitat va derivar cap a l’organitzativa, i com a responsable de BR del Barcelonès Nord o de Nou Barris va començar a preparar els plans populars per ordenar urbanísticament aquest barri o Santa Coloma de Gramenet, que va ser obra de l’arquitecte Xavier Valls, que anys després moriria en l’atemptat d’ETA a l’Hipercor.

La ruptura interna

Entre el 1973 i el 1974 el nucli fundador de Bandera Roja fa una reflexió que deixa molts dels seus seguidors fora de lloc: Franco està a punt de morir, aviat arribarà alguna mena de democràcia i cal integrar-se en estructures potents com la del PSUC per poder fer la batalla electoral en condicions. Comencen a haver-hi el que Mascarell anomena “reunions fraccionals”, i quan es fa la proposta en ferm és com si esclatés una bomba a dins de BR. “Alguns ens vam sentir traïts”, diu Mascarell, tot i que ell va acabar entrant en una segona fornada. També ho van fer, en aquest cas al PCE, la majoria de nuclis que s’havien fet fora de Catalunya, com el de Madrid, on hi havia gent com José Luis Malo de Molina, que va ser director d’estudis del Banc d’Espanya; Martín Palacín, que va ser subsecretari d’Interior amb el PSOE; Pilar del Castillo, exministra d’Educació, o la gent de Sevilla i Màlaga, com la diputada del PP Celia Villalobos. Tant Del Castillo com Villalobos han declinat atendre l’ARA per a aquest reportatge.

Carles Prieto, 'Mercader'

Carles Prieto (Barcelona, 1942) va prendre consciència política, com molts joves de l’època, a Acció Catòlica, i després a Força Socialista Federal (FSF). La deriva radical d’aquest partit el porta a participar en la comissió de barri de Sants. A principis dels 70 és captat per Ferran Fullà per entrar a BR, concretament al front de barris. Allà comencen a teoritzar la Barcelona del futur i a enfortir el moviment veïnal, i de fet Prieto serà president de la FAVB durant la Transició. Ja dins del PSUC, va ser col·laborador de l’alcalde Antoni Farrés a Sabadell, que el va fitxar per fer l’Eix Macià. Després també treballaria en el Pla Delta per a l’Ajuntament del Prat amb l’alcalde Tejedor. Ara es considera pròxim als comuns però també és membre de l’ANC.

Bandera Roja, convertida ara en Organización Comunista de España - Bandera Roja (OCE-BR), va quedar liderada per Ignasi Faura, que va trigar anys a reprendre el contacte amb Jordi Borja. “Estaven rabiosos contra nosaltres, més que nosaltres amb ells, perquè ells eren els fundadors. I d’alguna manera em van acusar de ser la persona que vaig donar cos a allò que ells consideraven que eren posicions massa esquerranes”. El fracàs electoral de Bandera Roja, que va continuar existint fins al 1989, va portar Faura a dimitir i deixar el partit en mans de Ferran Fullà. “Vaig aprendre’n dues lliçons molt clares. La primera és que no ho havíem sabut fer prou bé. I la segona que jo com a dirigent tampoc tenia prou capacitat. Per això vaig decidir deixar la política”. Anys després Faura i Borja es retrobarien en uns dinars amb exmilitants.

La majoria de BRs va fer el camí cap al PSUC i després cap al PSC, com Solé Tura, que acabaria sent un dels pares de la Constitució. Sempre s’ha dit que formaven una mena de germandat secreta i que es dedicaven a ajudar-se entre ells, però ells ho neguen. Tot i això, reconeixen que alguna cosa hi ha. “Mira, quan vaig buscar algú per ser directora del Grec vaig pensar en l’Elena Posa, que llavors feia l’ Estoc de Pop a TV3. Al Ricard Domingo el vaig buscar per a BTV. I quan Clos em va dir que buscava algú per a Ensenyament li vaig suggerir el nom de Marina Subirats. Tots eren BRs, i fixa’t que són gent d’un perfil semblant: bons professionals, no sectaris i que no fan trencadissa”. Paraula de BR. 

Antoni Castells, 'Rovira'

Antoni Castells (Barcelona, 1950) va començar econòmiques a la UB el curs 1967-68. D’aquell estiu del 68 en recorda un viatge a Sofia amb Lluís Isern per aconseguir finançament de la Internacional de Sindicats Estudiantils, del qual van tornar amb les mans buides. El curs 1967-68 va ser el de l’aparició de la UER, que tindria un paper destacat en el moviment estudiantil, i a principis del 69 hi va haver l’assalt al rectorat i l’estat d’excepció. Aquell any Castells va ser detingut dos cops. El curs 1969-70 dirigeix el front de professionals, i el que més recorda són les xerrades als cercles. El 1974 ingressa al PSUC, però a partir del 1977 se’n distancia. En aquella època va ser secretari de redacció de la revista Taula de Canvi d’Alfons Carles Comín. A mitjans dels 80 entra al PSC i com a acadèmic s’especialitza en federalisme fiscal i hisenda local i autonòmica. Entre el 2003 i el 2010 és conseller d’Economia i negocia l’Estatut i un nou sistema de finançament per a Catalunya. Arran del Procés s’ha allunyat del PSC, tot i que també és crític amb els dirigents independentistes.