REPASSANT LES PREVISIONS de 2014 es pot comprovar que se celebren molts centenaris: els més importants són els de la I Guerra Mundial i la Mancomunitat, i després vindrien el de Martí de Riquer, Joan Vinyoli, Adolfo Bioy Casares, Julio Cortázar, Jerry Siegel (el creador de Superman), Dylan Thomas, William Seward Burroughs, Octavio Paz, Richard Widmark i Marguerite Duras, entre altres. Avui fa 100 anys, però, va nàixer també la meua àvia, que va morir el 2009 abans de poder complir els 97. Maria Concepció Simó no sabia llegir ni escriure (un dia remenant papers per casa vam descobrir que es deia Concepció de segon, perquè a ella mai li ho havien dit) i caminava coixa des que va caure en una sèquia un dia maleït i un metge carnisser va rematar la feina, però mai es va acovardir davant de cap dificultat ni va abaixar el cap davant de ningú. Va criar fills, néts i besnéts, va poder veure rebesnéts, i sempre tenia un somriure i una història per contar (a mi m'agradava aquella del cavallet que sabia tornar sol a casa i per tant ella podia dormir dalt del carro). Quan em diuen que el segle XXI serà el segle de les dones pense que ja ho va ser el del XX: o qui va salvar el món sinó quan els mascles es dedicaven a exterminar-se per Europa, Àfrica o el Pacífic?

El 6 de gener de 1914 faltaven encara sis mesos perquè un estudiant serbi matara l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo i desencadenara un conflicte que va durar quatre anys i entre 10 i 20 milions de morts; el tsar Nicolau regnava a Rússia, i el València Club de Futbol encara no havia estat fundat. I ella, al seu torn, havia conviscut amb gent que havia nascut a mitjans del segle XIX i que van poder veure per primer cop la llum elèctrica o la locomotora de vapor. ¿No és una mica màgic haver compartit bona part de la vida amb una persona així? Per a mi sí que ho ha estat. Igual que escriure aquest article.