Un dels grans misteris de la contemporaneïtat encara no suficientment estudiats són els efectes fisiològics i psicològics que produeix l'alteració emocional que pateix un aficionat quan juga el seu equip. En el meu cas particular en puc enumerar uns quants: suor a les mans, ritme cardíac irregular, mirada fosca i producció verbal reduïda a grunys incomprensibles. Tot plegat un quadre més propi de l'home de les cavernes que d'un ésser humà de principis del segle XXI.

El pitjor de tot és que aquest estat clínic té efectes col·laterals: la necessitat imperiosa de veure foradada la porteria contrària m'impedeix avaluar molts aspectes del joc i em resta capacitat de gaudi estètic. La conclusió és clara: si vull disfrutar veient un partit de futbol em surt molt més a compte no veure el meu equip (cosa que, ho puc ben assegurar, s'assembla més a una sessió de tortura col·lectiva que a un espectacle esportiu). Tot i això, tinc sort. Gràcies a Déu, no sóc de l'equip que juga el millor futbol del món, no sóc del Barça, i això em permet delectar-me amb les supersòniques ziga-zagues de Messi, en què amb prou feines pots seguir amb la vista una pilota que en qualsevol moment pot sortir percutida cap a l'escaire; o amb els canvis de ritme excelsos d'Andrés Iniesta, que troba passadissos impossibles en què els rivals, per un instant, es mouen a càmera lenta perseguint una ombra que avança elegant cap a una glòria incerta; o amb els passos de ballet de Xavi, que descriu paràboles amb passades que només es poden veure a la Play. Aquesta nit m'adelitaré mentre al meu costat els meus companys culers pateixen, suen i criden. Jo simplement veuré un magnífic espectacle. Sort.