Publicitat
Publicitat

INICI DE LA LEGISLATURA ESPANYOLA

Guerra de guerrilles al Congrés

L’elecció de la mesa de la cambra ha deixat un camp de batalla amb molts ferits i confusió general

L’elecció de la mesa del Congrés sol ser l’aperitiu del que vindrà després, l’elecció del govern, i per això sempre es presta a múltiples interpretacions. Aquesta setmana hi havia dos possibles escenaris: una mesa controlada per PP-C’s o una altra en mans de l’oposició d’esquerres i els grups nacionalistes. Aquesta segona opció necessitava una entesa a múltiples bandes, però havia de bascular sobre la base d’un pacte inicial entre el PSOE i Units Podem, que sumen 156 diputats, com a primer pas per competir amb els 169 del PP i C’s, que sí que tenien un acord. L’acord d’esquerres no es va produir i a partir d’aquí es va desfermar una mena de guerra de guerrilles entre els partits a Madrid, amb atacs creuats i pactes inconfessos, que ha deixat un camp de batalla amb molts ferits i una confusió general. Veiem, doncs, grup per grup, quin és el balanç final de guanys i de danys.

Partit Popular

El gran guanyador paga un preu més alt de l’esperat

El PP és el gran guanyador de la setmana perquè aconsegueix que la mesa del Congrés estigui controlada per ells i C’s i presidida per una figura molt pròxima a Rajoy com Ana Pastor. A més, ha vist com la guerra caïnita a l’esquerra entre el PSOE i Podem, i entre aquests últims i els grups nacionalistes, fa impossible una alternativa de govern.

El cas és que el PP necessitava el concurs del PNB i el PDC per assegurar que el repartiment de cadires a la mesa del Congrés fos el que havia pactat amb C’s. A canvi d’aquest suport, Rajoy ha donat garanties als demòcrates catalans que tindran grup propi i va facilitar un lloc a la mesa del Senat als nacionalistes bascos. Amb aquests gestos el PP espera aplanar el camí per a futures enteses amb tots dos. El problema és que part del seu electorat pot no entendre que es faciliti als independentistes catalans un grup propi al Congrés que, a més de la visibilitat política, comporta subvencions per valor de dos milions d’euros. Ciutadans ha vist aquí una oportunitat per desgastar els populars i acusar-los de connivència amb els nacionalistes. Al final la jugada els ha sortit més cara del que havien previst.

PSOE

Els socialistes apunten al PDC i es treuen pressió

El PSOE va presentar un candidat propi a presidir la cambra, Patxi López, i esperava atreure els vots d’Units Podem i nacionalistes, però quan els primers van decidir presentar Xavier Domènech les converses es van trencar. Igualment el PSOE no ha sortit malparat de la constitució de la cambra perquè ho ha aprofitat, d’una banda, per denunciar la falta de voluntat d’acord real d’Iglesias i, de l’altra, per assenyalar la contradicció del PP, que de demonitzar els sobiranistes ha passat a incloure’ls en el pacte. El PSOE també ha volgut treure’s pressió de cara a la investidura insistint que l’acord de la mesa demostra que l’elecció de Rajoy és viable sense el seu concurs. Tot i això, els socialistes corren el risc d’autoenganyar-se (ajudats per la premsa de Madrid) i pensar que el PDC pot ara estalviar-los el tràngol d’haver de permetre la investidura de Rajoy, cosa del tot impensable.

Units Podem

Iglesias obté una victòria estratègica però trenca ponts

Amb l’estratagema de presentar Xavier Domènech com a candidat a presidir la mesa en la primera votació, els comuns pretenien desgastar els independentistes catalans i almenys en part ho han aconseguit. A la segona votació van donar suport a Patxi López per suturar la bretxa oberta amb el PSOE. Després, aprofitant el suport nacionalista al pacte PP-C’s, Pablo Iglesias es va llançar a la jugular dels demòcrates catalans. Amb aquesta estratègia Units Podem ha acabat de trencar ponts tant amb el PSOE com amb els independentistes catalans i nacionalistes bascos, que els acusen d’excés de tacticisme i de falta de credibilitat. El risc que corren és de quedar aïllats i sense aliats. És a dir, que una victòria tàctica puntual es converteixi, a la llarga, en derrota.

Ciutadans

Dos llocs al Congrés i arguments per desgastar Rajoy

El partit d’Albert Rivera ha jugat bé les seves cartes i ha obtingut dos llocs a la mesa del Congrés quan, pel seu pes real a la cambra, no n’hi tocava cap. A més, el pacte ocult del PP amb els nacionalistes, del qual ells són els principals beneficiats, els ha permès marcar distàncies amb el PP i no aparèixer com a aliats dòcils. Ja han anunciat que votaran en contra del grup per al PDC i han iniciat una recollida de firmes a la xarxa per demanar al PP que no ho faciliti.

Partit Demòcrata Català

Grup propi a canvi d’un fort desgast intern i extern

El grup de Francesc Homs necessitava assegurar el grup propi, i això tant ho podia facilitar el PSOE com el PP, ja que a tots els convé rehabilitar-los per al joc polític en el Congrés (al PP per sumar majories i al PSOE perquè la pressió no recaigui sobre ells en cada votació). Atès que no hi va haver acord per l’esquerra, Homs va decidir jugar sense risc i parlar amb el PP. El pacte no va ser per a la presidència (que ja estava assegurada amb la seva abstenció i la d’ERC) sinó per a les vicepresidències, que van rebre una desena de vots anònims. La mala gestió comunicativa de la maniobra parlamentària, que Homs insisteix a negar, li ha passat factura tant externa com internament. A més, la sobreinterpretació que s’ha fet a Madrid del gest, presentant-lo com l’aperitiu d’un acord d’investidura de Rajoy, ha ajudat a estendre la imatge de retorn de la vella Convergència del peix al cove. Artur Mas, però, va advertir ahir que en cap cas facilitaran la investidura del president en funcions ni arribaran a un acord d’estabilitat amb el PP.

ERC

Coherència al preu de facilitar l’elecció de Pastor

ERC ha aconseguit mantenir un discurs coherent i va saber neutralitzar d’entrada la maniobra dels comuns amb la candidatura de Domènech. Els republicans van contestar que, si hi havia acord amb el PSOE, ells no tenien cap problema a votar-lo. Com que no n’hi va haver, es van abstenir en les dues votacions. Tot i que l’abstenció és coherent amb el relat de la desconnexió, el cert és que en última instància ha afavorit l’elecció d’Ana Pastor com a presidenta del Congrés. Aquest fet l’han aprofitat els comuns per acusar-los de no voler propiciar un canvi polític a Espanya perquè això els trenca el relat de la independència.

RE