Josep Martí: “Els dirigents del Procés van practicar el despotisme il·lustrat”

Va ser secretari de Comunicació de la Generalitat amb Artur Mas. Des de dins, del 2011 al 2015, i després des de fora com a assessor, ha sigut un observador privilegiat dels últims anys de la política catalana

A poc a poc van apareixent veus des del sobiranisme que fan autocrítica de com s’han fet les coses. Una d’elles és la de Josep Martí, exsecretari de Comunicació de la Generalitat, que publica Cómo ganamos el proceso y perdimos la república (EDLibros). Quan se li pregunta què s’ha de fer ara, respon: “Pensar”.

En quin moment es torça tot?

El Procés entra en una dissociació en el moment en què no se sap llegir el resultat de les eleccions plebiscitàries del 2015 . I el resultat diu que tenim mandat per fer un govern independentista, per situar l’ambició d’un estat propi al bell mig de l’agenda política, però no per iniciar el camí de la unilateralitat. Aquí el Procés es desdobla en dos vies de tren: la de la realitat i la del discurs.

Com hi influeix el pes que té la CUP amb els seus 10 diputats?

Jo sempre dic que la CUP és honesta i té persones políticament molt capaces, que van aconseguir en aquell moment guanyar-se el Procés per a la seva lògica, la de la desobediència i la unilateralitat, que ens porta al cul-de-sac del 27-O.

Llavors els exculpa?

No els hi puc censurar que no aprovin uns pressupostos o llencin Mas a la paperera de la història. Puc pensar que això és un desastre per al Procés, però la culpa és de l’espai polític de la centralitat, representat per JxSí, que és incapaç de defensar-se.

En aquest període recent també hi ha hagut molt de protagonisme de les entitats, que vostè assenyala com un factor negatiu...

La vida és una combinació de prosa i poesia, i els versos creen estat d’ànim, però passats per la lupa la majoria són mentida. És a dir, no és veritat que tot estigui per fer i tot sigui possible. Hi ha hagut un excés d’emotivitat...

¿Els polítics es van deixar arrossegar per gent externa a la política?

El Procés entra en un situació en què partits i entitats es retroalimenten, i les decisions polítiques acaben molt subjectes a l’opinió de gent que s’atribueix la representativitat del poble, i diu: “Si no fas això et traurem targeta groga”. La política institucional ha actuat des de la debilitat.

¿Els partits tradicionals són responsables d’això?

Un altre dels factors que hi han influït és que hi havia partits en competència, i això feia que si un frenava el premi era per a l’altre. La por a perdre vots ha fet molt de mal.

A vostè li agrada més la idea d’un sol partit independentista, a l’estil de l’SNP escocès...

Sí però no soc gaire optimista. Tenim un subsistema polític molt semblant a l’espanyol, amb un partit de centreesquerra i un de centredreta. En política no es comença mai de zero i per això ho veig difícil, però dic que tenir l’SNP és un avantatge per als escocesos perquè els permet no caure en un excés de tacticisme, mentre que aquí lluites en molts fronts alhora.

El front intern s’ha ignorat?

Sens dubte, i tens mig país per guanyar encara. Aquest és el principal front i necessita temps.

Vostè diu que els dirigents que anaven pels pobles explicant que es podia desconnectar de l’Estat eren o ignorants o mentiders...

O cínics. O irrespectuosos amb la gent. Perquè, tot i fer el discurs que a la gent se l’havia de tractar com a adulta, en realitat estaven aplicant una mena de despotisme il·lustrat i pensant que se’ls havia de donar caramelets perquè si sabessin la veritat ens abandonarien.

¿Ho diu per allò de les estructures d’estat que s’havien de fer?

Qualsevol que conegui l’administració catalana sap que no es podia fer: tens juristes, interventors, procediments reglats... que són Estat. I no tots els funcionaris són independentistes. El màxim que pots fer és deixar-ho preparat al màxim dins el marc legal actual.

Qui feia aquest discurs ràpidament era titllat de tebi o traïdor...

Al conseller Baiget el van cessar per dir la veritat, i és que el referèndum es va externalitzar. S’entenia que, en una lògica de guerra, la discrepància s’havia d’eliminar perquè desanimava la tropa. I aquest desànim el pots ajornar, però arriba un dia en què la realitat s’imposa. ¿De veritat calia esperar a l’últim dia per reconèixer que cap país del món ens reconeixeria? ¿O que no hi havia res perquè no es podia fer res?

¿El fet de tenir presos i exiliats frena l’autocrítica?

Sí, i ara estem en un partit de tenis sense cops guanyadors. Tothom fa doble falta. Però per guanyar has de fer cops guanyadors perquè Espanya no és l’URSS a l’any 91.

I ara què toca fer?

Ara toca pensar. I renovar els lideratges, perquè el Procés ha sigut com Verdum, una carnisseria.

Malgrat tot és optimista?

Sí, perquè les coses han canviat. Ara Catalunya és un actor internacional, tens la centralitat del país convertida al sobiranisme, i el pròxim dirigent català que s’assegui a negociar a Madrid ho farà mirant als ulls al seu interlocutor i dient: jo no reconec la teva legitimitat, i estic esperant la meva oportunitat. Això no havia passat mai. Valorem-ho!

Etiquetes