PENSAR ÉS UNA ACTIVITAT en principi difícil que els clàssics ja van resoldre amb la figura del mestre o preceptor. En realitat tots nosaltres som producte de la suma dels diferents mestres que hem tingut i de les transferències de coneixement que hem rebut. Per això una d'aquelles loteries a les quals estem sotmesos en aquesta vida és la dels mestres que ens tocaran, la de tenir o no la sort de trobar-te amb persones capaces de desvetllar en tu una inquietud, d'animar-te a exercitar el cervell, a qüestionar-te allò que el teu entorn dóna per establert. En el meu cas puc dir que vaig tenir bons mestres en l'etapa inicial de formació i fins en la universitària, però a partir d'una certa edat he patit una mena de síndrome de l'enyorança del mestre. Em passa, per exemple, davant d'un prestatge de llibres. Quin hauria d'agafar primer? Quin itinerari de lectures és el més adequat a l'edat i a la trajectòria vital? De veritat que res m'hauria agradat tant com comptar, a partir dels vint-i-pocs anys, amb un maître à penser per conversar-hi de tant en tant (certs valencians fem servir els llibres de Joan Fuster com a succedani), algú per contrastar aquells dubtes que t'agafen de matinada, a l'hora en què, mig endormiscat encara, un bri de lucidesa t'assalta desprevingut. Algú per comentar llibres i pel·lícules, per discutir i raonar, per enfadar-t'hi fins i tot, per després tornar a fermar l'amistat. Un guia intel·lectual per no perdre el temps, bàsicament, en giragonses absurdes.

Tancada aquesta possibilitat, almenys de moment, sí que he de fer justícia amb alguns noms que han estat fars personals, boies en l'oceà: Víctor Gómez Labrado, que em va fer llegir Fuster, Santiago Albertí, que em va ensenyar la diferència entre ser nacionalista i ser, simplement, nacional, Joan Solà, que em va fer estimar la llengua, i Lola Badia, que em va descobrir els clàssics.