SENTIM PER LA MORT una estranya atracció que ens porta a interessar-nos per un personatge just quan sabem que se n’ha anat d’aquest món. És un fenomen que coneixen bé els llibreters, els programadors de televisió (quantes pel·lícules de Robin Williams veurem aquests dies?) i també els analistes d’audiències de web. La mort d’un famós, i més quan és inesperada, atreu la nostra atenció de manera instantània. Volem saber tots els detalls del decés i també sentim curiositat per la seua biografia. Va tenir una infància feliç? Com va començar la seua carrera? Quines són les seues obres més importants? Hi ha un moment en què ho cliquem tot sobre ell, d’una manera malaltissa.

En el cas dels actors de cinema aquesta obsessió encara és més accentuada. D’alguna manera, els rostres de la gran pantalla estableixen una forta connexió amb el públic, ens són especialment propers, gairebé familiars. Recordem quan vam veure aquella pel·lícula, i amb qui, i què pensàvem de la vida en aquell moment. Recordem els personatges i l’impacte que ens van fer, com ens van canviar, i sentim que una part de la nostra biografia també se’n va al darrere del mort. Ens sentim una mica més orfes. Una mica més grans. Una mica més sols en un món en què hem incorporat la ficció al nostre catàleg de vivències bàsiques. I intentarem recuperar aquell temps perdut revisitant les pel·lícules que ens van marcar. Però descobrirem que ja no fan el mateix efecte. Perquè ja no som els mateixos.