País Valencià 50 dF (després de Fuster)

Els valencians necessitem ressituar cada cert temps el nostre propi debat nacional, que és molt més complex i amb moltes més derivades que l'estrictament català-principatí. En el nostre cas, els vèrtexs del triangle format pel que vam ser , el que hauríem de ser i el que som no dibuixen mai un equilàter harmònic, sinó tot el contrari. El mig segle de Nosaltres, els valencians ha produït una extensa literatura acadèmica sobre Joan Fuster i el seu pensament, però faltava encara el llibre per al lector no especialitzat que vol saber quin ha estat l'impacte real de les tesis fusterianes al País Valencià, quin balanç en podem fer i quines perspectives de futur s'obren també per al conjunt dels Països Catalans. El periodista Vicent Sanchis (València, 1961) s'ha atrevit a respondre a totes aquestes preguntes delicades a Valencians, encara (Proa), en un exercici d'honestedat intel·lectual impecable i amb un propòsit gens dissimulat de posar ordre en el guirigall del (pan)catalanisme amb l'autoritat moral que atorga haver estat a peu de trinxera des dels temps foscos de la Batalla de València.

El preu a pagar, però, és admetre algunes veritats molestes per als que han militat de manera fervent en el fusterianisme i en la creença que els valencians són catalans a tots els efectes i la seva nació els Països Catalans. "La societat valenciana no es podia decantar majoritàriament per una opció nacional tan radical. No calia ser un gran analista per entendre-ho", escriu Sanchis amb un deix d'amargor. El periodista lloa la solvència intel·lectual de l'esmena a la totalitat al fusterianisme que va suposar l'obra de Joan Francesc Mira del 1997 La nació dels valencians , on estableix que el País Valencià és una nació política i redueix l'abast dels Països Catalans a la dimensió etnolingüística.

A partir d'aquí, però, Sanchis fa una crida a unir esforços (que vol dir superar l'hostilitat entre grupets i faccions) i a dissenyar una estratègia realista de supervivència nacional. "El nacionalisme valencià ha de traçar un programa de mínims -de mínims socials- en tots els àmbits i ha de començar a actuar com un lobi ambiciós, inquiet i tens". Perquè si bé Fuster va fracassar en el pols per l'hegemonia (ell i els seus van subestimar la potència de l'enemic), va aconseguir crear prou anticossos perquè avui hi hagi al País Valencià una minoria en condicions de plantar cara i evitar l'assimilació castellano-espanyola. "El valencianisme social potser no serà mai majoritari al País Valencià, però té en les seues mans la possibilitat de no deixar d'existir. D'impedir un procés de liquidació total".

Cal remarcar, però, que Valencians, encara és molt més que aquesta part propositiva, important per qui és i què representa Vicent Sanchis, però que potser no és la que es llegeix amb més interès. El nucli del llibre és el diagnòstic i el recorregut històric, el com hem arribat fins aquí , i és aquí on descobrim un autor que, més enllà de la ploma àgil i incisiva que l'ha caracteritzat en la seva producció periodística, és capaç de combinar-la amb el rigor acadèmic i la distància intel·lectual de qui vol acostar-se a la veritat. L'objectiu últim del periodisme.

Sanchis és un apassionat del seu país. Un home que no ha renunciat a les seves arrels i ha exercit de valencià a Catalunya plenament conscient de la "incomoditat" que podia provocar en segons quins cercles. El llibre, doncs, és producte d'aquesta passió. El que el fa valuós, però, és el mèrit d'haver aconseguit el punt just entre l'exposició documental, una prosa exquisida i la intenció programàtica. Fa tot l'efecte que, com li va passar a Fuster amb Nosaltres, els valencians , Sanchis ha escrit el llibre que a ell li hauria agradat llegir.