01. ELS NENS PERDUTS DE TRUMP. L’enduriment de les polítiques migratòries per part de Trump ha convertit la frontera sud dels Estats Units en un dels punts calents de l’any. La imatge d’una nena hondurenya plorant mentre escorcollen la seva mare va donar la volta al món. Després es va saber que molts d’aquests nens eren separats dels seus pares

REPORTATGE

Què ens quedarà a la retina?

Aquesta selecció de fotografies de l’any serveix per reflexionar sobre el valor de la imatge en la societat actual i com la mirada i el punt de vista acaben tenint més pes que la realitat que retraten. 

01. ELS NENS PERDUTS DE TRUMP. L’enduriment de les polítiques migratòries per part de Trump ha convertit la frontera sud dels Estats Units en un dels punts calents de l’any. La imatge d’una nena hondurenya plorant mentre escorcollen la seva mare va donar la volta al món. Després es va saber que molts d’aquests nens eren separats dels seus pares / John Moore / AFP

Les coses no són com són sinó com les veu cadascú. Són els nostres ulls els que determinen quin valor donem a certes imatges, els que decideixen com ens impacten, com les processem, quina significació els donem. Per exemple, on algú veu una gran manifestació multitudinària a favor de la llibertat i la dignitat nacionals, un altre hi pot veure una amenaça i viure-la com un drama. A Catalunya això ho hem pogut comprovar aquest any amb les polèmiques sobre els llaços grocs. Es fa difícil trobar exemples d’una interpretació tan oposada d’un mateix símbol. Des dels que hi veuen una mostra de solidaritat i humanitat, fins als que els consideren un atac a la democràcia i els comparen amb el nazisme. Com és possible això? Molt fàcil. Perquè és la nostra mirada, el nostre marc mental, el que atorga una valor o un altre a un símbol o una imatge. Només cal pensar en el significat tan diferent que pot tenir una bandera espanyola a Madrid o a Barcelona. Una mateixa fotografia en una mateixa portada, posem la de la passada Diada a la Diagonal, serà interpretada de manera diferent segons el diari que la publiqui.

Tot i això, els fotoperiodistes tenen l’obligació d’intentar trencar tots aquests prejudicis, superar totes les barreres cognitives, per posar-nos al davant una realitat que de ben segur que ens resultarà incòmoda. Les fotos del New York Times sobre la fam causada per la Guerra del Iemen són com un cop de puny a l’estómac, impossibles de racionalitzar, impossibles de passar per cap filtre. La reacció que ens causen és gairebé física. Les veiem amb els ulls, però les sentim amb la panxa. Com la fotografia d’una nena plorant a la frontera entre els Estats Units i Mèxic mentre escorcollen la seva mare. Podem intentar discutir, en una sobretaula plena de deixalles d’un bon àpat, sobre quines són les millors polítiques per gestionar la immigració. Però davant del plor d’una criatura que sap, o només intueix, que alguna cosa dolenta està a punt de passar-li a sa mare, què podem dir? La resposta és molt simple: res.

¿I davant l’immigrant sense nom que flota al Mediterrani, content malgrat tot perquè sap que algú l’ha trobat i no morirà sol i envoltat de desconeguts en una pastera al mig del mar? Res. Però quants de nosaltres pensaran, quan veuen la fotografia d’un grup de negres amb una roda de cotxe, que l’estan robant, tot i que en realitat estan ajudant una conductora? Ai, la mirada...

El cap de fotografia, Xavier Bertral, ha buscat un equilibri entre les fotografies més impactants de l’any, com la de l’enfrontament entre Donald Trump i un periodista de la CNN, les millors imatges dels fotògrafs de l’ARA, com les d’ell mateix a bord de l’ Open Arms o les de Francesc Melcion a la frontera sud espanyola, i aquelles que, per diversos motius, ens quedaran gravades a la memòria, com la dels presos polítics somrient a Lledoners, que remet a aquella de Companys i el seu govern també empresonats al vaixell Uruguay el 1934. Disfruteu del viatge!

'No és només una foto', per Xavier Bertral, cap de fotografia de l'ARA

De la interpretació que els lectors fan de les fotos que publiquem, ja fa temps que en parlem amb la Catalina Serra, subdirectora de l’ARA. I m’agrada la reflexió de l’Anna Surinyach, periodista i editora gràfica de la revista ‘5W’, en una excel·lent xerrada al CIDOB, el 30 d’octubre passat (podeu buscarla per internet). Els periodistes gràfics, i els editors, per extensió, som responsables de les imatges que fem servir per informar. I no només de la seva utilització. També tenim a les nostres mans no permetre que les fotografies siguin utilitzades per llançar un missatge contrari a la realitat que s’hi mostra. El bon fotoperiodisme no menteix, però els últims temps assisteixo inquiet a la distorsió interessada de fotografies i la interpretació també interessada de determinades imatges que es fa en alguns mitjans, xarxes i partits polítics. Les fotos dels immigrants arribats a la frontera sud –per exemple– són presentades com la prova de les hordes d’invasors que rebem a Europa: és una distorsió perversa de la realitat dels reportatges, obviant per complet que es tracta d’un fenomen minoritari (la majoria d’immigrants arriben en avió) i una població extremadament vulnerable, que emprèn un camí molt difícil per buscar una vida millor. És a les nostres mans aconseguir que les imatges no puguin ser manipulades i que expliquin la veritat.