Sergi Sol: “Jo era dels que treien ferro a la presó, i ara em sento culpable”

BarcelonaSergi Sol (Barcelona, 1970) ha sigut com l’ombra d’Oriol Junqueras els últims anys, el seu home de confiança més estret, i també un amic. Ara ha escrit Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures (Ara Llibres), on fa el relat dels fets que van des dels preparatius per a l’1-O fins al primer aniversari de l’empresonament.

Quin és l’exercici que es planteja a l’hora d’escriure aquest llibre?

El començo en el moment que detenen l’Oriol perquè tinc un xoc molt fort. Per a mi és un amic, i havíem parlat mil vegades de la presó. Jo per circumstàncies de la vida vaig estar unes setmanes empresonat per insubmís, i intentava treure ferro a la presó. I per això no pots evitar sentir-te culpable. Perquè jo ara puc estar amb els meus fills i ell no.

Parla d’aquells dies d’octubre amb cruesa. Fa servir les paraules desconcert, desencís, confusió...

És que jo també estava flipant.

Llavors la pregunta és: per què es va fer d’aquella manera?

Va ser un moment molt complex de gestionar. I els dubtes sobre què calia fer entre el 3 i el 27 d’octubre eren transversals, a tot arreu hi havia gent que no ho tenia clar o que canviava d’opinió. La intervenció del rei és determinant, ens trasllada la sensació que l’Estat va a totes. I ens aferrem, amb bona voluntat, a una mediació internacional. Molta gent s’ofereix però sempre hi ha el mateix problema: Madrid no vol.

Junqueras, però, no dona suport a Puigdemont quan decideix convocar eleccions.

L’Oriol mai no li diu que no tingui el seu suport, sinó que respectarà la seva decisió. I que al final la potestat és del president. I crec que Puigdemont va fer el que honestament pensava que havia de fer, perquè veu que l’Estat no és de fiar i aplicarà igualment el 155.

Vist amb perspectiva, ¿la millor solució hauria sigut convocar eleccions el mateix 1-O o el 3-O?

Jo a mitjans del mes d’octubre vaig dir, com a opinió personal, que una possible sortida era fer una DUI seguida d’unes eleccions amb una llista cívica del sí. La reflexió era que l’1-O havia sigut extraordinari però només havia votat el 43%. Però hi havia molta pressió. Una part del país estava molt enrabiada per l’1-O.

¿Ha descobert coses que no sabia fent el llibre?

No, el que he fet és amagar moltes coses! No cal explicar les misèries.

¿Oriol Junqueras no ha tingut cap moment de defalliment a la presó?

El seu moment més baix és per Nadal, quan sembla que alliberaran Forn i ell es quedarà sol. Parla amb la seva dona i la Neus li diu: “Mira, Oriol, ningú vol més que jo que tornis a casa, però tu d’aquesta presó n’has de sortir amb el cap ben alt i els teus fills han d’estar sempre orgullosos del seu pare”. I si l’Oriol tenia alguns dubtes, es van esvair.

¿Manté que ERC és la peça clau per fer el referèndum?

Com a organització política sí, sens dubte, per això posen l’objectiu en la Marta Rovira. ERC es va arribar a plantejar comprar les urnes, com a partit. Vam arribar a contactar amb fabricants i tot. Però sense Puigdemont, sense Forn o sense Turull no s’hauria pogut fer.

Relata el moment en què Junqueras, de camí a Madrid, escriu les instruccions polítiques que ha de seguir ERC si ell va a la presó. Què els diu en aquest document?

Que hem d’ajudar la Marta. Que l’independentisme ha de guanyar les eleccions. Que ERC ha de ser una roca granítica. Us heu d’estimar entre vosaltres, diu, perquè rebreu de totes les bandes, sereu l’objectiu a abatre, sigueu forts i perservereu.

I que res de llistes úniques.

Sí, ens diu: no ho feu, que fareu gran Cs. Veu que hem de rebaixar la tensió perquè ha notat una hostilitat, al seu poble fins i tot, que no havia vist mai. I diu: què hem fet malament perquè hi hagi una gent que se senti tan agredida? Tohom s’hauria de fer aquesta pregunta.

Quin és el pla, ara?

L’acord estratègic del republicanisme hauria de tenir quatre eixos: diàleg, referèndum, grans majories com la del 3-O -i això suposa assumir contradiccions- i mobilització. Aquest acord d’unitat estratègica, que ha de transcendir l’independentisme, l’han d’enfilar Junqueras i Puigdemont, i hi ha gent que treballem per aconseguir-lo. Del que no hi ha dubte és que el partit dels purs aquí no funciona.