PROCÉS SOBIRANISTA

Tensió o distensió? La nova divisió estratègica

Dins de l’independentisme i de l’unionisme hi ha visions dispars sobre com afrontar ara el Procés
Tensió o distensió? La nova divisió estratègica

“La política fa estranys companys de llit” és una frase de l’escriptor Charles Dudley que va popularitzar Winston Churchill per exemplificar com de vegades grups ideològicament oposats es troben compartint estratègia i interessos respecte a d’altres teòricament més afins. I això és el que està passant ara mateix en els àmbits independentista i unionista respecte al camí a seguir en aquesta nova fase del Procés. Dins de cada un d’aquests blocs hi ha estratègies dispars, una visió que depèn de molts factors, des dels interessos purament electoralistes fins al diagnòstic sobre el que va passar l’octubre del 2017.

A grans trets, però, podem establir un nou eix, que se suma al clàssic esquerra-dreta i unionisme-independentisme, i que podríem definir com a tensió-distensió. A banda i banda hi ha els actors polítics que consideren que la tensió política els afavoreix, i al mig es troben els que aposten per la distensió com a camí per créixer. Vegem-ho més detingudament. Primer a vol d’ocell i després aplicant el microscopi.

En el bloc de la distensió se situarien, per la banda unionista, el PSC-PSOE i Podem-Comuns, i per la banda independentista, ERC, Òmnium i el sector del PDECat derrotat al congrés de fa dues setmanes. Socialistes i podemites comparteixen el diagnòstic que quan la tensió territorial es dispara, l’agenda social desapareix dels mitjans i això afavoreix la dreta, que es troba molt còmoda en aquest debat. Per tant, des d’estratègies i posicions diferents -ja que els primers defensen el règim del 78 i aposten per una reforma light de la Constitució i els segons aspiren a un canvi profund que permeti un referèndum d’autodeterminació-, coincideixen que cal rebaixar la temperatura del conflicte i encarrilar-lo per la via del diàleg.

En el camp independentista no sembla que el factor electoralista sigui el predominant per explicar l’aposta per la distensió. ERC considera que el xoc que es va viure a l’octubre, a més de no servir per arribar a la independència, ha tensionat la ciutadania fins al punt de donar ales a l’unionisme més extrem de Cs i reviscolar el fantasma d’una societat ulsteritzada. Per tant, la nova estratègia passa per conjurar el perill de fractura, i això requereix, segons la seva anàlisi, aparcar els simbolismes, ser més transparents i acumular forces per la via de la governança i les polítiques socials. Des de la presó, Oriol Junqueras ha llançat la divisa de l’un sol poble com a principi irrenunciable. Un diagnòstic semblant fan al sector pragmàtic del PDECat, tot i que en el seu cas, amb la defenestració de Marta Pascal, han perdut incidència en el debat públic. Això sí, tots aquests grups comparteixen la por de ser titllats de traïdors pels del propi camp (això afecta especialment el PSOE i ERC).

Casado s’alinea amb Cs

En el camp unionista l’elecció de Pablo Casado com a nou líder del PP ha provocat un canvi, ja que ha desplaçat el PP, que des del govern apostava per un cert grau de distensió, fins a l’extrem, on ara competeix directament amb Ciutadans, que mai s’ha mogut d’aquest espai perquè és el que li dona oxigen electoral. Cs era, fins fa ben poc, l’únic beneficiari d’aquesta estratègia de defensa de la mà dura amb Catalunya, per això ara està doblement descol·locat: d’una banda, perquè un nou escenari de distensió entre la Moncloa i la Generalitat el deixa fora de joc; i de l’altra, perquè ha de competir amb el PP. Per acabar-ho d’adobar, tots dos tenen la competència de la ultradreta de Vox.

Així com Cs és un bloc granític partidari de mantenir la tensió elevada contra l’independentisme, al PP encara hi ha sectors una mica més moderats, alineats amb Soraya Sáenz de Santamaría. Però la seva derrota al congrés els condemna ara a les catacumbes.

En el camp independentista es reprodueix un esquema similar. Els sectors més alineats amb l’expresident Carles Puigdemont, a dins de JxCat, el PDECat i ara la Crida, són partidaris del que anomenen “tensió positiva” a l’espera que una “finestra d’oportunitat” permeti un altre cop pitjar el botó de la mobilització ciutadana amb l’esperança que aquesta vegada funcioni. Aquests sectors coincideixen estratègicament amb la CUP, que com a revolucionaris no poden acceptar un escenari de no tensió, i amb l’ANC, que amb Elisenda Paluzie ha deixat de ser un referent unitari per alinear-se amb els partidaris del xoc. Per contra, Òmnium manté una posició més matisada i transversal dins de l’independentisme. El perfil social que sempre ha defensat Jordi Cuixart, amb el que s’anomena “lluites compartides”, el situen a dins de l’espai de la distensió.

Seria un error, però, posar tot el puigdemontisme en el mateix sac de la tensió, perquè el microscopi demostra que hi ha molts matisos. Per començar, el que podríem anomenar nucli de Palau, amb el president Torra i la consellera Artadi al capdavant. La dinàmica governamental obliga a mantenir un doble discurs, de fermesa i alhora de diàleg, que els allunya dels sectors més irredempts. I més cap al centre de l’esquema, i per tant cap a la distensió, se situa una de les cares visibles de la Crida, que és Jordi Sànchez, que ja es va mostrar contrari a la DUI i en una entrevista a l’ARA va defensar una legislatura llarga per ampliar la base sobiranista. En una línia similar se situaria l’expresident Artur Mas, que manté diferències estratègiques amb Puigdemont.

Quina de les dues estratègies s’imposarà? L’única cosa segura és que a la tornada de l’estiu, amb la Diada, l’aniversari de l’1-O i, sobretot, els judicis, la tensió tornarà a pujar i el carrer tornarà a ser protagonista. Serà un moment difícil per als partidaris de la distensió.

El paper dels presos i els exiliats

La decisió de marxar a l’exili o presentar-se davant la justícia espanyola no es va prendre, en principi, tant per criteris ideològico-partidistes sinó més aviat de caràcter personal. Per tant, ens trobem que hi ha presos de tots els colors de l’independentisme (excepte la CUP) i també exiliats (amb l’Anna Gabriel). En aquest temps, però, s’ha pogut detectar que entre els presos predomina el posicionament pragmàtic i distensionador, sobretot en els casos d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Joaquim Forn i Jordi Cuixart. En canvi, a l’exili s’imposa la tesi de mantenir viu el conflicte. Aquesta és la postura clarament expressada per Clara Ponsatí, que creu que seria bo que hi hagués més gent a l’exili, i compartida en diferent grau per Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Així com Comín s’ha desmarcat de la postura d’ERC, la republicana Meritxell Serret s’ha mantingut en una posició temporitzadora entre Puigdemont i el seu partit. A Suïssa hi ha Marta Rovira, alineada amb Junqueras, i Anna Gabriel, enquadrada en la postura de la CUP. Totes dues, però, amb una exposició pública molt més limitada que el nucli de Brussel·les.