UN DELS EFECTES col·laterals de la irrupció de Podem en el panorama polític espanyol és que, a més de qüestionar el bipartidisme, ha frenat el creixement de partits com UPyD i Ciutadans, que actuaven com a marca blanca del sistema, i ha arranat les possibilitats de l’espanyolisme ultramuntà de Vox. A UPyD ha esclatat aquests dies una mena de guerra civil entre Rosa Díez i Francisco Sosa Wagner, el seu candidat a les europees, que ha denunciat les formes “autoritàries” del partit i ha defensat l’aliança amb Ciutadans. A Vox una dirigent valenciana, Cristina Seguí, ha denunciat que el president del partit, un vell amic d’Aleix Vidal-Quadras, ha facturat milers d’euros a la formació. A Ciutadans hi ha més calma, però ja no és el fenomen emergent que molts auguraven.

UPyD i Ciutadans aspiren a regenerar el sistema des de dins, sense qüestionar l’ statu quo constitucional, i el seu somni és substituir els partits nacionalistes en el paper de frontissa al Congrés de Diputats. Aquest objectiu, que era perfectament plausible fa dos o tres anys, quan es pensava que el sistema només necessitava un certs retocs per continuar funcionant, ha quedat ara superat per les circumstàncies. Ells representaven, d’alguna manera, el Podem de dretes que reclamava Josep Oliu, partits pro statu quo i business friendly sense rèmores ni deutes pendents. La història, però, els ha passat per damunt. Han estat a punt d’aconseguir-ho, però han fet tard. Irremissiblement.