Les cinc claus del fracàs de Ciutadans

Albert Rivera va cometre el pitjor error en un polític: no saber aprofitar el seu moment

El projecte polític que significa Ciutadans va quedar aquest diumenge seriosament tocat. Tant que fins i tot hi ha dubtes sobre la seva viabilitat futura, després de passar de 57 escons a només 10: de quedar a només 220.000 vots i 9 escons del PP a tenir menys seients que ERC al Congrés i veure com es volatilitzen 2 milions i mig de vots. Albert Rivera ha passat d'encapçalar la força que liderava les enquestes a Espanya durant la primavera del 2018 a abandonar la política per la porta del darrere la tardor del 2019. Quins són els motius d'aquest enfonsament colossal? D'entrada, identifiquem cinc raons.

1) Inexistència d'un espai de centre polític a Espanya. Aquesta és la primera hipòtesi que s'ha d'analitzar. ¿Hi ha espai a Espanya per a un partit de centre liberal que pugui fer de partit frontissa per completar majories amb el PP o el PSOE i deixar així sense influència els partits nacionalistes? Sobre el paper, un 20% dels espanyols se situen en el centre polític, és a dir, en el 5 en una escala de l'1 al 10 en què l'1 és l'extrema esquerra i el 10 és l'extrema dreta, segons l'últim CIS. La realitat, però, és que aquestes persones tenen una preferència progressista en la majoria de l'estat espanyol, i s'agrupen al voltant del PNB i JxCat i altres partits nacionalistes als seus respectius territoris. Per tant, a la pràctica, és un espai més reduït del que sembla. I per això segons el CIS només el 35% de la gent que se situa en el 5 va votar Cs el 28-A. I per això el gruix dels votants taronges, en el seu millor moment, va acabar sent més de dretes que de centre. I aquest votant, en el moment de la veritat, ha protagonitzat una descomunal estampida cap al PP i Vox.

2) Abandonar el centre per voler liderar la dreta. Després de l'1-O i la gestió que en va fer Mariano Rajoy, Cs es dispara a les enquestes i la primavera del 2018 ja apareix com a primera força. Aquí és quan Albert Rivera acarona la possibilitat de ser president del govern espanyol, i per fer-ho canvia d'estratègia. Ciutadans ja no serà un partit de centre amb voluntat de frontissa, sinó que es confrontarà amb el PSOE de Pedro Sánchez (amb el qual havia pactat un acord d'investidura el 2016) amb l'objectiu de liderar el bloc conservador. El PP està noquejat i sembla una jugada perfecta. Però passen dues coses que ell no preveu. Primer, una moció de censura que descavalca Rajoy i llança Sánchez, que fa saltar la banca acceptant els vots independentistes. I, en segon lloc, Rajoy marxa i és substituït per un perfil calcat al del mateix Rivera: Pablo Casado. El resultat és que el PSOE, com a partit de govern, passa a encapçalar les enquestes i el PP resisteix millor de l'esperat. El 28-A és el millor resultat històric de Rivera, però també la mostra del seu fracàs, al no aconseguir superar el PP, que fa valer la seva maquinària territorial. El gir a la dreta de Ciutadans el deixa en terra de ningú, i Rivera ja no sap maniobrar. A més a més, els taronges veuen com una part molt important de l'electorat conservador perd la vergonya i aposta clarament per una formació ultra. El discurs central de Cs, que es basava en el relat d'una Espanya moderna i immune al populisme de dretes, cau com un castell de cartes.

3) No saber llegir el moment. Albert Rivera va saber aprofitar la crisi interna del PP per situar-se com a tercera força política el 28-A amb 57 diputats. Era el moment Rivera, segons la majoria d'analistes, malgrat que havia fet campanya dient que no pactaria amb Sánchez. Cs podria haver apuntalat un govern del PSOE i convertir-se en aquella força de centre que decanta majories amb què somien els poders econòmics. Però Rivera, que no va saber veure que el seu moment per ser líder de la dreta havia passat, no va voler rectificar l'estratègia. I en política, el pitjor error que es pot cometre és no saber veure les oportunitats quan es presenten. En set mesos Rivera ha passat de possible vicepresident a haver d'abandonar la política.

4) No aprofitar la seva victòria a Catalunya. El 21-D Ciutadans, liderat per Inés Arrimadas, es va erigir en primera força del Parlament de Catalunya. Era la primera vegada que un partit aliè a la família del catalanisme assolia aquest resultat. És cert que l'aritmètica no donava per poder governar, però Arrimadas ni tan sols va intentar presentar-se a la investidura. Ans al contrari, en lloc d'intentar ocupar el centre polític del país fent propostes en positiu per consolidar un electorat que anava des de l'espanyolisme recalcitrant al catalanisme moderat, Arrimadas va anar endurint el seu discurs i ho va fiar tot als seus cops d'efecte des de la tribunal del Parlament i a visites a llocs simbòlics del sobiranisme, com el poble de Carles Puigdemont. Així va passar de treure 1.109.732 vots, el 25,35% del total, i ser primera força, a ser vuitena amb només 216.373, un 5,61%. En dos anys 900.000 vots s'han volatilitzat. Ara mateix Cs obté a Catalunya una nova oportunitat perduda.

5) No acceptar la dissidència i basar-ho tot en un líder carismàtic. Una de les característiques de Ciutadans com a partit és que ha estat muntat de dalt a baix sota un lideratge de tall cabdillista, cosa que els feia estar excessivament dependents de la imatge d'Albert Rivera i projectava la imatge d'un partit monolític i incapaç de gestionar la dissidència interna. D'aquí el degoteig de baixes a partir del 28-A, com les del responsable econòmic, Toni Roldán, i l'eurodiputat Javier Nart, o les crítiques del fundador Francesc de Carreras. L'entrada de Ciutadans en els governs autonòmics d'Andalusia, Madrid o Múrcia no s'ha traduït en quota electoral perquè no hi ha lloc per a lideratges alternatius al de Rivera. Ara la incògnita és saber si Ciutadans sobreviurà a la baixa de Rivera o si entrarà en un procés més o menys accelerat d'autodissolució, com li va passar a UPyD.