La conjuració de Catilina
Per als amants de la història de la política hi ha un període extremadament interessant: els últims anys de la República romana. Concretament els anys que van des de la mort del dictador Sul·la, el 78 aC, fins a l'arribada de Juli Cèsar al poder, el 44 aC. És un temps de revoltes constants, lluites entre faccions, assassinats, guerres civils i conspiracions que es repetien gairebé cada dia. D'aquestes la més famosa és la protagonitzada per Catilina, un dels personatges històrics més abjectes que podem imaginar (tot i que en el Romanticisme hi va haver algun intent de rentar-li la cara), capaç de matar el seu propi fill, segons explica Sal·lusti a la cèlebre De Coniuratione Catilinae .
Catilina és capaç de tot per assolir el poder: canvia d'aliats, promet riqueses i usa la violència. Va conspirar contra Marc Tul·li Ciceró, llavors cònsol romà, que gràcies a la seva capacitat oratòria, amb els quatre famosos discursos coneguts com a Catiliniàries , va poder convèncer el senat romà de les seves intencions i avortar el cop d'estat. Ciceró ha passat a la història com el bo de la pel·lícula, però els testimonis de l'època deixen clar que li va anar d'un pèl. Una mica menys d'inspiració, alguna frase fora de lloc o un pas en fals li hauria pogut costar la pell i la victòria del conjurat. Ciceró va guanyar per tres motius: perquè tenia raó, perquè va poder reunir les proves i els arguments necessaris per demostrar-ho i perquè la seva posada en escena va ser impecable, impactant, amb el grau just de passió, convicció i fermesa (i sense descuidar la bellesa, tan valorada pels romans cultes).
El poder de la paraula
Des de llavors Ciceró és el màxim exponent del poder (i la superioritat moral) de la paraula enfront de la violència. Des de la Diada Artur Mas ha fet un grapat de bons discursos. I ha convençut molta gent. Però és evident que no ha aconseguit encara encarnar aquella veritat històrica que resulta indestructible. Catilina és encara ben viu, assetjant pels mateixos passadissos de Palau, ocupant les torres més insignes de la ciutat, acampat a les planúries de la Península, amb diners de sobra per comprar favors i capacitat de coerció per fer dubtar més d'un...
Al costat de Mas ara hi ha un altre il·lustre orador, Oriol Junqueras, que és capaç d'enlairar-se amb endecasíl·labs recitats de memòria amb cadència maquinal fins a deixar-los esculpits a l'aire i gravats a la memòria dels oients. ¿N'hi ha prou, però, amb el poder de la paraula? No. Ciceró també era un bon estrateg, un autèntic professional de la política que coneixia els punts febles dels seus adversaris. El principal risc que corren Mas i Junqueras és que el seu ús de la paraula sigui assimilat al seu poder màgic, que siguin caricaturitzats com uns il·luminats perillosos, uns venedors de falses il·lusions, uns inconscients del contingut potencialment perniciós de les seves idees pseudorevolucionàries. Això ja està passant. Catilina ja ha posat en marxa la seva conjuració. Com ho sabrem? Quan serà el moment de denunciar-lo davant del senat? Aquí és on Mas i Junqueras no poden fallar. Caldrà recollir totes les proves necessàries, ser pacients i esperar que sigui ell qui es precipiti i quedi en evidència. Perquè només hi haurà una oportunitat per avortar la conjura.
La història clàssica ens ofereix moltes lliçons sobre la veritable naturalesa dels afers humans. Però la meva sentència preferida no és de cap romà llorejat sinó el consell d'un emigrant sicilià anomenat Vito Corleone al seu fill: "Tingues els teus amics a prop, però encara més a prop els teus enemics: així sabràs el que estan planejant".
