Amb mi que no hi comptin

És sobre la desconfiança amb els mitjans que el populisme creix

"Sortosament fa anys que ens vam vacunar contra los mentides i les notícies falses dels periòdics, i molts altres ciutadans també ho estan fent fins al punt que diversos periòdics estan morint, entre ells els del Grup L'Espresso". Aquest apunt del vicepresident del govern italià, el grillista Luigi Di Maio, forma part de l'ofensiva de l'executiu populista de Roma contra els diaris que no compren el seu relat oficial, i en especial contra 'La Reppublica'. La cosa no ha quedat només en un comentari a Facebook sinó que el govern pressiona les empreses públiques perquè retirin la publicitat d'aquest diari. El director del rotatiu, Mario Calabresi, s'ha vist obligat a publicar una carta de resposta en primera plana titulada "Continuarem explicant la veritat". Hi afirma que "no tenim por". Però jo sí que en tinc de por.

Tinc por perquè el govern italià actua segons un patró que ja va iniciar Donald Trump en la seva campanya d'ara fa dos anys, quan va posar en el seu punt de mira 'The New York Times' i la CNN, entre altres. Com el president nord-americà, el Moviment 5 Estrelles abomina dels mitjans tradicionals, dels periodistes que van a les rodes de premsa i fan preguntes no previstes, i prefereix els blogs o digitals pagats directament per ells que es limiten a difondre una determinada versió dels fets i a atacar els adversaris. En realitat el que els molesta és no controlar la informació que reben els ciutadans, i per tant es dediquen a combatre els periodistes que l'expliquen i fan de filtre. Pensen que si els desacrediten podran controlar aquesta informació i comunicar-se amb els ciutadans sense aquests molestos intermediaris que són els periodistes.

El problema és quan aquesta visió sectària i conspiranoica passa dels polítics a la ciutadania

Com explicava en aquest mateix diari l'experta Geysha González: "La desinformació no és propaganda, no vol que creguis en una cosa, sinó que no creguis en res, generar confusió a la gent". I és sobre aquesta confusió, aquesta desconfiança amb els mitjans, que el populisme creix. El cas de les passades eleccions nord-americanes és paradigmàtic. Els periodistes tradicionals van fer la seva feina i van explicar tots els escàndols que afectaven Trump. El problema va ser que la gent, o molta gent, no els va creure. Va ser un problema de credibilitat.

En aquest context de polarització entre premsa i governs, els mitjans també tenen les seves armes. 'La Repubblica' ha aconseguit 10.000 subscriptors nous gràcies a l'atac de Di Maio. I un efecte semblant ha viscut el 'New York Times'. Però què està passant ara? Que aquests subscriptors reclamen al 'New York Times' més contundència contra Trump, que reveli més escàndols, que en definitiva ajudi a fer-lo caure. Un article recent de Jay Rosen citava una frase il·lustradora de l'editor del diari, Arthur Gregg Sulzberger: "No volem ser menystinguts pels que ens volen 'oposició' [Trump] ni aplaudits pels que volen que ho siguem [els lectors]". Rosen aprofundia en aquest atzucac en què viu el diari: uns lectors que el volen més partidista i un govern que estaria encantat que ho fossin per poder dir: "Veieu com teníem raó?" Rosen concloïa: "En un context de polarització, la veritat és més difícil de trobar que mai, però més necessària que mai". I aquesta és la missió del periodisme: fornir la societat d'una mínima veritat compartida perquè col·lectivament pugui prendre les millors decisions. I sense aquesta mínima veritat consensuada, la democràcia falla.

Sense una mínima veritat consensuada, la democràcia falla

Però aquest fenomen no és privatiu només dels Estats Units o Itàlia. Catalunya i Espanya també viuen en contextos de polarització política, i això té efectes sobre els mitjans. En el cas de l'ARA, el fet d'estar escrit en català i tenir un posicionament editorial concret fa que una part important de la població ens pugui veure amb recel, com un diari de part i no com un producte eminentment periodístic. I a l'altre cantó, hi ha una part de la nostra comunitat de lectors que ens voldria, precisament, més de part, i que pot desconfiar si considera que la nostra feina perjudica els interessos de les opcions polítiques amb què se sent identificat. És entre aquests dos extrems que ens movem els periodistes de l'ARA.

Per sort cada vegada més lectors valoren que siguem un mitjà professional i, per tant, incòmode per a tothom: unionistes i independentistes, conservadors i progressistes, patronal i sindicats, etc. I puc donar fe que el grau d'incomoditat amb el diari està molt ben repartit entre les cúpules dels diferents partits. Ningú està satisfet, i tothom pensa que tenim un especial interès a perjudicar-los. El problema és quan aquesta visió sectària i conspiranoica passa dels polítics a la ciutadania, que és el que ha passat als Estats Units o ara a Itàlia. Per això és important que els periodistes ens expliquem, que fem pedagogia de la nostra feina i sobretot denunciem els que no compleixen amb els codis deontològics així com les intromissions dels polítics en els mitjans públics o privats.

Perquè si sumem el "tots els polítics són iguals" al "tots els periodistes són iguals" estarem obrint les portes al populisme. Si no fem entendre al ciutadà el valor del periodisme, la importància que els mitjans siguin professionals i independents del poder polític de torn i no instruments de propaganda, i ens situem, per contra, en un escenari d'escepticisme i desconfiança general, del nosaltres contra ells, de la cacofonia de veus que nega el diàleg, posarem en risc el model de democràcia deliberativa i entrarem en una fase molt més fosca i perillosa on qui tindrà les de guanyar serà el Trump o Salvini de torn.

I davant d'això com a periodista només puc dir una cosa: amb mi que no hi comptin.