Artur Mas i Mariano Rajoy no connecten. No ho han fet mai. Ahir mateix, Mas, mentre esperava l'arribada del príncep Felip a l'estació de Sants, va xerrar més estona amb la ministra de Foment, Ana Pastor, amb qui ha tingut molta menys relació, que amb Rajoy. Això sí, tots dos són capaços de parlar de futbol i de dinars nadalencs per omplir els silencis incòmodes davant de la premsa... o davant de testimonis de compromís com el príncep Felip, que ahir va poder comprovar de primera mà aquesta falta de sintonia disfressada sota el paraigua de la conversa trivial i buida de contingut.
Mas i Rajoy són disciplinats i ahir es van autoimposar no parlar de política davant de l'hereu a la Corona. No hauria estat correcte perquè el president català té ara dues visites en principi protocol·làries pendents: una primera a la Zarzuela, per veure el rei, i una segona a la Moncloa, per veure el president espanyol. És el recorregut institucional que toca. A hores d'ara encara no hi ha data per a cap de les dues, però una cosa sí que queda clara: de protocol·làries no en tindran res de res.
La trobada d'ahir va recordar en certa manera les rodes de premsa en què s'anuncia un combat de boxa i on els dos púgils s'ignoren i no es miren a la cara. Tots dos esperen el moment de la reunió oficial i a porta tancada amb la tensió de saber que no hi pot haver acord possible i amb la tranquil·litat que no hi ha res personal pel mig. El resultat del combat es dirimirà en la roda de premsa posterior, on tots dos s'hauran d'esforçar al màxim per fer surar els seus arguments.
Reunió a Doñana el 2002
Però com ha estat històricament la relació Mas-Rajoy? Quan Artur Mas era conseller d'Economia (1997-2001), va teixir una bona relació amb Rodrigo Rato, que havia estat el principal munyidor del pacte del Majestic. El cas és que quan a l'estiu del 2003 José María Aznar va designar Rajoy com a successor, Mas va agafar el telèfon i va trucar a Rato, i no a Rajoy, per animar-lo i lamentar la decisió del seu cap. I això que Mas ja havia tingut contacte amb Rajoy l'octubre del 2002 a Doñana, en una trobada en què també van participar Jaume Matas i Eduardo Zaplana. El tema principal era el Pla Hidrològic, però Rajoy, que llavors era vicepresident primer, tenia al cap una altra idea. Just un mes després, en una conferència al Cercle d'Economia de Barcelona, Rajoy va llançar una oferta en ferm a CiU per constituir una aliança electoral a la bavaresa com la que ja li funcionava a Navarra amb la UPN.
Rajoy, que no ha entès mai la idiosincràcia nacional catalana, sempre ha mirat CiU com una singularitat inoportuna, un obstacle per l'hegemonia de la dreta a Espanya i, en última instància, algú a qui es pot comprar amb prebendes. Hi va insistir en una altra reunió, aquesta secreta, amb Mas, el setembre del 2003, i durant la seva estada a l'oposició sempre va confiar que, quan arribés al Govern, CiU adoptaria l'actitud pragmàtica de sempre. De fet, pensava que amb Mas, en qui veia un personatge seriós i gris com ell, seria més fàcil que amb Pujol.
La realitat, però, ha estat una altra. Mas sempre ha valorat el tracte exquisit de Rajoy, però no oblida els enganys d'un altre senyor molt simpàtic, Zapatero, i tendeix a desconfiar de tot el que ve de Madrid. El resultat és que ara mateix tots dos viuen en mons tan diferents que només la conversa trivial pot unir per uns breus i fugaços instants.
