25/05/2015

El dilema de l’establishment

2 min
El dilema de l’establishment

Per avaluar el compliment de les expectatives que ha provocat Ada Colau amb la seva victòria cal respondre abans a la pregunta de quines són exactament aquestes expectatives. Perquè l’experiència demostra que en cada cas l’electorat reclama una cosa diferent. Quan CiU va substituir el tripartit, el principal desideràtum era d’ordre econòmic: davant del desgavell que projectava l’executiu de Montilla en plena crisi, els electors van confiar en Artur Mas per posar ordre i tornar a situar el país en la senda del creixement econòmic. Aquest era un desig d’ordre pràctic i perfectament avaluable que en la seva primera legislatura va quedar lluny de realitzar-se per la cruesa de la crisi econòmica. D’aquí que tinguessin un especial mèrit els 50 diputats obtinguts el 2012.

Què espera la gent que ha votat Ada Colau? Doncs la principal demanda és un canvi en les formes de fer política. El seu electorat no espera un “miracle econòmic”, sinó una reformulació del rol de la figura de l’alcalde: la idea que hi ha al darrere és que cal passar del perfil business friendly a algú que s’encari amb els grans poders empresarials i s’erigeixi en representant “dels de baix” perquè això li atorgarà més poder de negociació. Des d’aquest punt de vista, Colau ho té més fàcil que el seu predecessor per complir les expectatives, ja que és més fàcil actuar d’una determinada manera (no anar en cotxe oficial, publicitar totes les reunions, etc.) que prometre la creació de 100.000 llocs de treball.

A partir d’aquí l’establishmenteconòmic afronta el mateix dilema que la UE amb la Grècia de Syriza. Si adopta un rol col·laboratiu estarà indirectament donant la raó a Barcelona en Comú, en el sentit que a la ciutat li resulta més rendible tenir un govern combatiu. Per contra, si opta per la confrontació incorrerà en el risc de posar en perill els seus propis interessos i, a més, facilitarà el discurs victimista de l’Ajuntament. En aquest joc tots dos han de trobar un punt d’equilibri perquè es necessiten mútuament. Però, d’entrada, no es pot ignorar que Colau té les millors cartes.

stats