EL CINEMA I EL CÒMIC ens han acostumat a un perfil de dolent que es delecta en el seu paper de dolent, que xipolleja alegre en una bassa de maldat i que acaba les seues intervencions amb riallades estentòries que fan glaçar la sang. És la perversió personificada, davant la qual ningú pot tenir dubtes. Entre Batman i el Joker o entre Spiderman i El Follet Verd no hi ha possible debat ètic entre el bé i el mal.

La realitat, però, és molt diferent. Hannah Arendt ja ens va ensenyar que la maldat màxima, l’Holocaust, es podia dur a terme sense ser-ne plenament conscient, com a fruit d’un seguit d’acataments a certes ordres. El cas d’Adolf Eichmann, el nazi capturat, jutjat i executat pels israelians, va servir per encunyar i exemplificar el concepte banalitat del mal. Des de llavors sabem que hi ha dos tipus de dolents: els patològics i els inconscients. Amb la particularitat que els primers són molt minoritaris i els segons molt més nombrosos i també més perillosos, perquè són especialment difícils de detectar.

El terrorista que comet un atemptat ho fa convençut que està actuant correctament i és capaç de portar una doble vida i ser un veí exemplar. Per això el penediment acostuma a ser traumàtic. La consciència del propi mal és un pes molt difícil de suportar.

La crisi ha destapat un seguit de comportaments que, a més de ser èticament reprovables, podien ser constitutius de delicte, però es van perpetrar, en la majoria dels casos, sense consciència aparent del mal que es feia. Pense per exemple en el director d’una oficina bancària que va vendre unes preferents a uns jubilats o els directius que es van autoatorgar unes pensions milionàries. La capacitat de l’home per autoconvèncer-se és il·limitada. El judici als exresponsables de Caixa Penedès resulta perfectament paradigmàtic. Tot ho feien pel bé de la caixa. Fins i tot el seu saqueig.