Quan el dret que preval és el dret de conquesta
SubdirectorL’independentisme s’esgargamellava ahir per denunciar el “cop d’estat” del govern espanyol contra l’autogovern català, i subratllava que l’article 155 de la Constitució no faculta per cessar el Govern o limitar les funcions del Parlament. Aquest, però, és un debat per a experts en la matèria sense cap connexió amb la realitat. La realitat és que el Senat donarà llum verda als plans de Rajoy i que el TC ho avalarà. I això és així perquè l’Estat no basa el seu poder en el compliment estricte de la llei, com ingènuament potser es pensaven alguns, sinó en la capacitat d’imposar la seva voluntat a través de la força coercitiva, i en últim terme militar. Així com l’independentisme apel·la al dret internacional, Espanya apel·la al dret de conquesta de fa 300 anys, que és, en última instància, molt més efectiu.
La pregunta ara és: ¿fins a quin punt un estat democràtic i al segle XXI pot suportar haver de mantenir un grau elevat de repressió en un territori rebel sense patir tensions internes i pressions externes que el facin entrar en crisi? La resposta a aquesta pregunta servirà a l’independentisme per decidir quina és la resposta més intel·ligent al repte que se li presenta.
La lògica de l’1-O obliga a una estratègia de resistència pacífica a la intervenció, és a dir, portar les coses al límit perquè sigui l’Estat el que hagi d’aplicar un cert grau de violència contra representants públics democràticament elegits. Catalunya no té la capacitat de fer efectiva la DUI, per manca de poder coercitiu, però sí que pot convertir el 155 en un Vietnam per al govern espanyol. El pla dissenyat pels juristes de la Brigada Aranzadi, que pretén “normalitzar” la situació abans de convocar eleccions, parteix d’un error: la “normalitat” no es pot imposar per la força (igual que la democràcia a l’Orient Mitjà no s’instaura a còpia de bombes), i l’excepcionalitat que suposa el 155, tant per la dificultat pràctica de portar-lo a terme com per la resistència que es trobarà, el que garanteix és un període més o menys llarg d’inestabilitat. Els plans per monitoritzar l’administració catalana des de Madrid sense haver-se d’embrutar les mans ni enviar ningú als despatxos de les conselleries són una pretensió vana. És incompatible liquidar l’autogovern i no donar una imatge d’administració colonial, de força ocupant i estranya.
La factura de la independència
La conseqüència és que Espanya ha de començar a assumir que la “normalitat” ja no tornarà, com a mínim en una generació. I a partir d’aquí ha de decidir quin tipus de relació vol tenir amb un territori que li aporta el 20% del PIB i que la pot arrossegar a l’abisme. Catalunya és too big to fail, per desgràcia per a Madrid, que ara voldria poder aplicar un càstig econòmic territorialitzat.
L’independentisme ara té el repte d’explicar que no només la independència, sinó fins i tot l’intent d’aconseguir-la, té un preu, i que aquest no depèn de Catalunya sinó de l’Estat de qui es vol separar, que té la capacitat de fer pujar la factura fins a nivells inassumibles, ja que, recordem-ho, s’hi juga la supervivència com a superestructura de poder. De la mateixa manera que Madrid ha descobert que no pot avortar el Procés sense dolor, l’independentisme s’ha de preparar per a un escenari molt més dur del que s’havia previst, on resistir pot ser sinònim de vèncer.
