CRÒNICA

La fórmula Roca per pactar amb qui no vol pactar

Atesa la correlació de forces, no hi ha altre camí que dialogar i confiar en la capacitat de persuasió

“A la taula on negociàvem la Constitució tenia Solé Tura en un costat i Gregorio Peces-Barba a l’altre. Però al davant hi tenia Manuel Fraga, que s’havia dedicat tota la vida a perseguir-me, i jo pensava: «Com ens podrem posar d’acord?» Doncs bé, ens hi vam posar”. Miquel Roca és un orador de la vella escola, d’aquells que saben guanyar-se el públic, salpebrar el discurs amb anècdotes divertides i, alhora, mantenir l’interès durant tota la sessió. I això, val a dir, sense entrar en cap concreció ni fer referències gaire directes a l’actualitat. Per exemple, els noms de Puigdemont, Torra o Rajoy no van ser pronunciats ni una vegada. Però és igual. Tot se li va entendre.

També és veritat que Roca jugava a casa, al Cercle d’Economia, on es van reunir polítics coetanis com Narcís Serra, actuals com Ramon Espadaler, representants del món econòmic com el president de CaixaBank, Jordi Gual, i figures del terceraviisme com el notari Juan José López Burniol. En l’ambient flotava una barreja de nostàlgia pels vells temps i preocupació pel bloqueig actual. Ningú no ho va dir explícitament, però en el temple del diàleg i la concertació, la deriva nacionalista de Ciutadans inquieta.

L’error del TC

Roca, hàbil, va fer primer una encesa defensa de la Constitució per després subratllar “l’error de la sentència del TC sobre l’Estatut”. I després no va oferir solucions màgiques sinó una metodologia: negociació i pacte. “Pacte vol dir transacció, i transacció vol dir renúncies. Però l’escalada verbal ha arribat tan lluny que ara el problema és com dissimular les renúncies”. En aquest sentit, el pare de la Constitució va subratllar la idea de crear “escenaris” que ajudin al diàleg, i va posar l’exemple d’un sopar entre republicans irlandesos i unionistes de l’Ulster que, tot i les reticències inicials, es va acabar celebrant i va posar les bases de l’Acord de Divendres Sant. “Jo no recomano que sopin [Torra i Rajoy], però sí que es trobin, es mirin i es palpin”.

Quan algú del públic li va recordar que encara que tots els diputats catalans i bascos volguessin impulsar un canvi a l’Estat continuarien estant en minoria, Roca va admetre que les coses, efectivament, eren així. “No descobrirem ara, el 2018, que som la part feble. Però justament per això és tan important que tinguem àmplies majories internes. Si anem a Madrid amb alguna proposta que aplegui un 65% dels catalans, què passarà? Aquí molts diuen: no ens faran cas. I jo dic: provem-ho! Potser s’estoven. No ho sabem”.

Així doncs, la fórmula Roca per obligar a pactar qui no vol pactar és només una: insistir. Atesa la correlació de forces, no hi ha altre camí que dialogar i confiar en la capacitat de persuasió i en l’habilitat negociadora, com va fer Tarradellas amb Suárez. “El futur passa per la nostra capacitat de pacte. Sense pacte no ens en sortirem”.

Etiquetes