ALGÚ IMAGINA Catalunya sense La Caixa, TV3 i el Barça? Doncs bé, el País Valencià ha perdut en el transcurs dels darrers 10 mesos el Banc de València (integrat a CaixaBank des del juliol del 2013), la Generalitat va tancar Canal 9 al novembre a petició de Cristóbal Montoro i un inversor de Singapur anomenat Peter Lim ha adquirit ara la majoria de les accions del València Club de Futbol.

Però això no és tot. Fa unes setmanes el projecte immobiliari estrella del país, Marina d’Or, va entrar en concurs de creditors. Per a acabar-ho d’adobar, el president de la Generalitat és un senyor que no ha passat per les urnes, sinó que va accedir al càrrec de rebot quan el seu predecessor, Francisco Camps, va haver de dimitir després de ser imputat per corrupció. Aquest panorama és el símptoma d’un fracàs col·lectiu d’enormes proporcions. Però com sempre en aquests casos la responsabilitat no és igual per a tothom. N’hi ha que són més culpables que altres. En aquest cas el fracàs és imputable sobretot a una classe dirigent i unes elits econòmiques que han naufragat de manera vergonyosa i vergonyant, d’una burgesia que no ha exercit el seu paper rector i que ha passat en uns mesos de l’estat líquid al gasós, fins a desaparèixer en l’estratosfera.

El gran repte de la societat valenciana, a curt i mitjà termini, és la creació d’unes noves elits dirigents amb consciència cívica i de país, amb sentit de la seua responsabilitat històrica. El canvi d’unes elits per unes altres no és gens fàcil, en certa manera equival a fer una revolució (incruenta, això sí) de més abast fins i tot del que es planteja a Catalunya amb el procés sobiranista.

Aquest aggiornamento ha de partir de dos àmbits: la societat civil i la universitat. Només de l’aliança entre coneixement i compromís social es podrà reconstruir de les cendres un país que, a pesar de tot, encara no es pot donar per mort.