Publicitat
Publicitat

La independència és difícil; el 155 també

El PP i Ciutadans discrepen sobre la manera d’intervenir l’autonomia de Catalunya

Aquests dies hem descobert que l’independentisme no tenia un pla detallat d’actuació post 1-O més enllà de crear una situació de tensió que obligués a actuar la comunitat internacional. No hi havia ni suports externs pactats ni capacitat de fer efectiu el control sobre el territori, que són les dues palanques sobre les quals se solen sustentar les declaracions d’independència. Aquesta constatació ha fet aflorar divergències dins el bloc sobiranista, fins al punt que la unitat està en perill.

De la mateixa manera, el govern espanyol mostra dubtes semblants a l’hora d’aplicar el que es creu que és l’arma definitiva per frenar la secessió: l’article 155 de la Constitució. ¿Com s’obliga un Govern que respon a una determinada majoria parlamentària a aplicar decisions en contra de la seva voluntat?

El 155 no només ofereix dificultats tecnicojurídiques evidents (se suspèn tot el Govern o una part?, qui els substitueix?, es manté l’activitat dels diputats o no?), sinó que també ha fet aflorar diferències estratègiques dins l’unionisme. Així, Cs és partidari de fer una intervenció quirúrgica que serveixi només per convocar eleccions, sense haver d’afrontar la part més desagradable del 155, que és la substitució, a la vista de tothom, d’un govern democràticament elegit.

En canvi el PP, conscient de la seva debilitat electoral, pretén imposar un període transitori que serveixi per taponar el que considera que són les vies de conversió dels ciutadans normals en independentistes, és a dir, les subvencions a mitjans de comunicació públics i privats, a entitats de l’òrbita nacionalista, i l’ensenyament. En coherència amb la visió que els catalans han sigut manipulats per TV3, pensen que si es produeix una apagada mediàtica sobiranista la gent tornarà a la cleda d’on mai hauria d’haver sortit. Com a propina es quedarien també amb el control dels Mossos, però més per tranquil·litzar els seus sectors més durs que no pas perquè pensin que això tindria un efecte sobre la ment dels catalans.

Subvencions a mitjans

De totes les mesures previstes, la de tallar les subvencions a mitjans i entitats és la més fàcil d’implementar i té efectes gairebé immediats. En canvi, el control de l’ensenyament és molt més difícil de dur a la pràctica. Si no van poder controlar els col·legis electorals l’1-O, ¿com podran vigilar el que s’explica a cada aula? I això per no parlar de la previsible desobediència massiva de la comunitat educativa a mesures reaccionàries. L’escola catalana pot ser més difícil de penetrar per a l’estat espanyol que qualsevol fortalesa dissenyada per Vauban.

Des del punt de vista sobiranista, l’avantatge del 155 és que fa recaure tota la pressió sobre el govern espanyol, que passaria a ser l’únic responsable del que passa a Catalunya. I si la seva gestió és castigada a les urnes, quedaria completament desautoritzat davant d’Europa. Perquè el que tenen clar a Madrid és que la intervenció hauria de tenir un límit temporal concret. Fins i tot ells saben que una Espanya amb autonomia per a tothom excepte per a Catalunya seria un artefacte inestable, una ferida oberta en el relat triomfal del 78.

Tornem al començament. La independència unilateral és difícil, però el 155 també és un terreny desconegut que fa por a Madrid. Per això ningú vol ser el primer a fer el pas decisiu. És millor que l’altre s’equivoqui.

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT