De països i de catalans

Catalunya és un país-nació curiós, i un valencià astorat com jo hi veu coses estranyes en cada cantonada. Per exemple, al voltant d'una taula en un dinar familiar qualsevol poden coincidir, pel cap baix, fins a tres tipus de catalans pel que fa al seu marc nacional. Hi ha el que creu que Catalunya és una part d'una nació més gran, que és Espanya, i per tant no deixa de ser més que una regió amb ínfules. El que creu que aquesta nació més gran són els Països Catalans, i per tant també és una part i no un tot. I el que pensa que efectivament és una nació amb tots els ets i uts. El primer cas és el més fàcil de descriure, és el d'aquell que creu que viu en un marc nacional real (un estat reconegut a l'ONU, una selecció de futbol, etc.) mentre considera que els altres, els dits nacionalistes, viuen en una ficció .

El segon cas presenta una casuística més complexa. D'entrada hi ha els pancatalanistes sincers i els insincers. Els sincers són els que s'ho creuen de veritat i ho practiquen (fan turisme patriòtic, compren El Temps , etc.), i admeten sense embuts que no hi pot haver un Teatre Nacional de Catalunya ni una Ràdio Nacional de Catalunya perquè aquí no hi ha nació i l'únic mapa possible és el que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Al meu parer estan del tot equivocats (confonen un àmbit lingüístic i cultural compartit amb una construcció politicoidentitària com és una nació), però almenys són coherents i els tinc respecte. Els insincers són els que abracen la teoria uninacional dels Països Catalans per conveniència, és a dir, perquè en l'escala nacionalitària, la puntuació màxima, el 10, l'ocupa encara el pancatalanista convençut. Però és una fe que no practiquen. ¿Com és possible que un partit que sobre el paper defensa això, com ERC, pugui votar un Estatut, el del 30 de setembre del 2005, que deia en el seu primer article que Catalunya és una nació? Incoherència? Tota. Però a qui li importa? És pur teatre. Les visites iniciàtiques al sud (les Illes són una altra qüestió) es fan més pensant en els 30 segons que els dedicaran a TV3, sobretot si l'extrema dreta munta el seu xou particular. Es tracta d'una barroera utilització política del País Valencià en benefici dels interessos electorals principatins perquè, després ho veurem, l'acció política que es desenvolupa allà és testimonial i sovint contraproduent.

En fi, algú podria pensar que el grup amb el qual puc tenir una coincidència més gran és el tercer, el dels que creuen que Catalunya és una nació rodona com una taronja. Ai, ja m'agradaria. Resulta que majoritàriament aquest grup és només coherent al preu de condemnar els valencians a l'assimilació castellana perquè, en el seu esquema mental, de nacions a Espanya només n'hi poden haver tres o màxim quatre, és a dir, Catalunya, Euskadi, Galícia i... l'Espanya castellana. El mateix Artur Mas ha parlat de vegades d'aquesta teoria de les quatre nacions que comporta que valencians i balears siguem espanyols (o castellans) a tots els efectes. Perquè, esclar, quina gràcia té ser una nació a Espanya si n'hi ha tantes? No, nosaltres sí que som una nació (una voluntat de ser, diuen, sense precisar què vol dir això o, almenys, quin percentatge de vot és necessari tenir) i la resta ja s'ho faran.

Jo, com a valencià, estic mentalment preparat perquè un nacionalista espanyol em negui la condició nacional perquè considera que jo pertanyo al seu marc identitari, però que ho faci un català ja em costa més, m'indigna, fins i tot m'emprenya, perquè seria lògic esperar una mica més de comprensió, ja que, al cap i a la fi, compartim una mateixa problemàtica. Tot això, el lector ja ho haurà endevinat, m'ha vingut al cap veient les imatges d'aquest diumenge a València de la presentació de Solidaritat Catalana per la Independència, que em van provocar un fort déjà vu (i també l'alarmant sensació que quan comences a viure dues vegades el mateix és que et fas gran). Tot això, en efecte, jo ja ho he vist. El desembarcament català a València (nosaltres sí que sabem fer política, ara vindrem i us rescatarem). Els crits dels feixistes i la parafernàlia blavera. La unitat mòbil de TV3 (potser va faltar el vidre trencat). Però algú, des de Catalunya, s'ha aturat a pensar quin efecte té tot plegat al País Valencià? Quines conseqüències té per al nacionalisme valencià que fa trenta anys que lluita per mantenir la flama? Quants d'aquí (vostè sí que ho sabrà, que per alguna cosa és lector de l'ARA) saben qui és Mònica Oltra o Enric Morera? Saben vostès, 20 anys després d'implantar-se allà, quants vots va treure ERC (bé, almenys han tingut la dignitat de canviar-li el nom i dir-se ERPV) al País Valencià en les passades eleccions autonòmiques? Doncs van ser 11.756, un 0,5%. Aquest és el pastís on SI vol ficar cullerada. Sona a broma si no fos que és real. Alguns valencians ja comencem a estar-ne una mica farts (perdoneu, però algú ho havia de dir). I per descomptat: Catalunya és una nació. I el País Valencià, també, of course .