La papereta de la vella, coneguda olor

Totes les campanyes, com les famílies felices de Tolstoi, s’assemblen. Totes comencen amb grans estratègies per captar el vot dels indecisos, dels votants fronterers, dels infidels, dels decebuts, dels que esperen ser seduïts per un cartell genial... però al final totes acaben amb els partits cridant el seu nucli dur a tancar files, apel·lant als més convençuts, als que en confiança els polítics en diuen “els nostres”, als que ningú dedica mai cap espot perquè es considera que són un vot assegurat i descomptat. Però arriba un moment en què tots els partits, fins i tot els que tenen unes perspectives millors, han de mimar els seus. Els han de picar l’ullet i fer-los un homenatge. Encara recordo el 2010 Artur Mas advertint els seus que en aquelles eleccions els votarien molts no convergents, com si s’haguessin de posar gelosos. Però sí que és cert que el votant fidel, si se’l menysprea en excés, pot tenir la temptació de fer-li el salt a la seva sigla de sempre. Aquest 21-D, però, hi ha molt infidel declarat. Votants del PSC i el PP que diuen que votaran Cs. Votants d’ERC que diuen que votaran Puigdemont. Votants de la CUP que diuen que votaran ERC o... Puigdemont! La qüestió és si, el dia assenyalat, consumaran la infidelitat o, com passa moltes vegades, agafaran aquella papereta de la vella, coneguda olor.