L’ESTRATÈGIA DE LA CRISPACIÓ

La polarització política creix a Espanya i es matisa a Catalunya

Els experts alerten que la crispació política que es viu al Congrés pot acabar afectant la convivència

Dimecres passat el líder de Vox, Santiago Abascal, va acusar el govern espanyol des del seu escó d’estar “al capdavant d’un cop contra l’estat de dret, contra el rei constitucional, contra la justícia independent i contra l’oposició democràtica”. Fa ben poc a Madrid quan algú parlava de cop era per referir-se al procés independentista català. Ara aquesta expressió, que va ser utilitzada pels fiscals en el judici del Procés, s’utilitza des de la dreta per desqualificar l’esquerra. A partir de dimecres, amb la moció de censura de Vox, el Congrés tornarà a ser una olla a pressió. I això comença a preocupar els experts, perquè la polarització política no és innòcua i pot acabar traspassant a la societat, com ha passat, per exemple, als Estats Units entre demòcrates i republicans en les últimes dècades.

Precisament, no fa gaire que Pedro Sánchez pregonava que a Catalunya hi havia un problema de convivència provocat per la polarització política producte del procés independentista. Avui dia, però, hi ha motius per pensar que aquesta polarització és més forta a Espanya que a Catalunya, on el conflicte és viu però la convivència és bona.

Així ho afirma una enquesta recent de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), en què els catalans puntuen la convivència amb un 7,1, una nota elevada atès el context polític, amb presos polítics i exiliats. El director de l’ICIP, Kristian Herbolzheimer, destaca que fa tres anys a Catalunya es va viure un perill real de fractura al voltant del referèndum de l’1-O, quan es van establir dues comunitats, una que veia el Procés amb il·lusió i una altra que el percebia amb por. Tres anys després, “el poble català ha mostrat una capacitat de resiliència important i s’han refet ponts”. L’estudi afirma que l’emoció predominant cap al que pensa diferent és el respecte, tot i que hi ha un 26% que no sent empatia ni confiança cap al que no opina com ell.

El politòleg Jordi Muñoz considera que a Catalunya hi ha hagut menys polarització de l’esperable en un context de conflicte identitari perquè “la tensió estava sobredimensionada mediàticament”. També la mateixa naturalesa de la societat catalana hi ha ajudat. “Fins i tot en els llocs menys independentistes hi ha un 20% de votant independentista, i a l’inrevés”, afirma Muñoz.

Polarització política i afectiva

Els experts distingeixen entre polarització política, que bàsicament afecta els partits i la percepció sobre ells, i polarització afectiva, que es fixa en com veuen els ciutadans aquells que no pensen com tu. La pregunta que es fan els experts és: ¿aquesta polarització pot arribar a afectar la convivència entre els espanyols d’esquerres i els de dretes? En els últims mesos s’han viscut episodis que apuntarien en aquesta direcció. Per exemple, les manifestacions dels anomenats cayetanos a Madrid contra l’estat d’alarma o els escraches davant de la casa del vicepresident Pablo Iglesias. A Catalunya es van viure moments de tensió social el 2018 quan grups espanyolistes retiraven llaços grocs de l’espai públic. Avui, però, aquests episodis ja són molt escadussers, i no hi ha hagut una oposició “ideològica” a les mesures del Govern per la pandèmia, com sí que ha passat a Madrid.

El politòleg Pablo Simón remarca que “certa polarització política sempre és necessària”, però que la polarització afectiva és “molt perillosa”. En aquest sentit, Simón assenyala la dreta i l’extrema dreta, el PP i Vox, com a principals responsables per assenyalar polítics de l’altre bàndol i per “deslegitimar” el govern espanyol. Hi coincideix Herbolzheimer: “Tota deslegitimació de l’adversari afecta la convivència”. Tot i això, el director de l’ICIP recorda que la tensió entre Casado i Sánchez no necessàriament ha de ser representativa del clima social a Madrid.

La recerca sobre polarització política està molt avançada als Estats Units però és relativament nova aquí, per la qual cosa guanyen importància estudis com el de l’ICIP. Al conjunt d’Espanya tot just ara comença a haver-hi treballs. L’investigador del CSIC Luis Miller acaba de publicar un estudi en què afirma que “a Espanya fa anys que creix la polarització afectiva i ideològica”: “Els partits estan cada cop més lluny de la seva posició ideològica i territorial”. Simón també acaba de publicar un estudi sobre les últimes eleccions espanyoles. “No hi ha cap dubte que la polarització política ha crescut a Espanya en els últims anys i que ara mateix és més alta que a Catalunya”, afirma. Com es pot quantificar? “Els votants del PP situen el PSOE cada cop més a l’esquerra i a l’inrevés. Això indica polarització, provocada entre altres motius per la fragmentació i l’eclosió de partits que se situen als extrems, com Vox i Podem”.

Opinions personals

En l’estudi de Miller es veu com la polarització, encara de manera molt incipient, està afectant també altres aspectes que abans no la provocaven com ara la fiscalitat o la immigració. Muñoz posa un exemple de com la polarització política afecta les opinions personals: “Al principi de la pandèmia, al març, la gent de dreta i esquerra a Espanya pensava bastant igual sobre les mesures, però al juny ja hi havia diferències”.

Això està molt estudiat als Estats Units, on als anys 60 era habitual trobar republicans favorables a la immigració i demòcrates contraris als impostos. Avui dia, però, els estudis del Pew Research demostren que cada vegada més republicans i demòcrates constitueixen dues comunitats diferenciades en què els ciutadans adopten la ideologia com un pack. Els republicans tenen unes idees i els demòcrates les contràries. Un altre exemple. A la pregunta “¿Li preocuparia que el seu fill es casés amb algú de l’altre partit?”, fa seixanta anys responien que sí tot just un 1% dels nord-americans. Avui ja superen el 20%. Aquest creixement de la polarització es dona a escala global, segons explica Simón.

Però la polarització no només pot afectar la convivència, sinó el funcionament mateix del sistema polític. Espanya fa més de dos anys que no aprova uns pressupostos, i organismes com el CGPJ porten dos anys amb el mandat caducat. La presència de Vox deixa el PP sense incentius per arribar a acords amb el PSOE, i els conflictes s’acaben dirimint als tribunals. I mentre a Catalunya hi ha consensos transversals com el rebuig a la repressió o a la monarquia, a Espanya l’últim gran consens entre el PP i el PSOE va ser el 155. Aquells, però, eren altres temps. I es podria apostar que els dinars de Nadal (si es poden arribar a fer) seran més tranquils a Catalunya que a la resta de l’Estat.