Per entendre la situació actual cal entendre les particulars psicologies dels dos personatges principals d’aquest melodrama: Artur Mas i Oriol Junqueras. I llavors comprovarem que el seu únic punt en comú, la fe indestructible en el seu diagnòstic del procés, és el que ara bloqueja l’acord. Tots dos han arribat, per camins diferents, a un cert punt d’alliberament personal que els allunya dels càlculs de la política tradicional i els converteix en dos jugadors de pòquer temibles, disposats a arribar a les últimes conseqüències perquè estan convençuts que les seves cartes són les bones, les guanyadores.

Artur Mas considera que després de l’èxit del 9-N està legitimat per imposar el seu full de ruta. Per a una persona com ell, que ha fet el trànsit de l’autonomisme a l’independentisme amb un alt cost personal (dossiers falsos publicats a El Mundo, querelles de l’Estat, males cares de l’establishment, etc.) i que creu que s’ha guanyat el dret a fer les coses a la seva manera, ha arribat el moment de plantar-se i d’exercir el lideratge fins a les últimes conseqüències. No farà res si no n’està convençut perquè ara no ens movem en una trajectòria política convencional, sinó que es tracta de col·locar l’estat espanyol contra les cordes i assolir la independència. Abans se n’anirà a casa que participarà en una operació en què no cregui. Amb raó o sense, és la seva posició, i no la canviarà fàcilment per molta pressió que rebi d’ERC o l’ANC.

A l’altra banda de la taula, Oriol Junqueras, un home que ja va entrar en política alliberat, sense peatges, i amb un únic objectiu: fer del seu país un estat independent. Negociar amb algú que té una concepció finalista de la seva carrera política i que està disposat a aixecar-se de la taula en qualsevol moment per tornar al seu ajuntament i a fer classes a la universitat no és gens fàcil. Junqueras és una persona de fortes conviccions i immune a les pressions, com han pogut comprovar tots aquells que s’hi han acostat. Aquesta inflexibilitat (i sobretot la sensació que res podrà fer-lo cedir) és un gran avantatge negociador, una estratègia que fins ara li ha sortit bé i que va tenir el seu punt culminant quan va obligar CiU a posar data a la consulta en l’acord de governabilitat. Si es veu en una posició de força, vol guanyar 10 a 0.

Duel d’inflexibilitats

Hem arribat a un punt, doncs, en què la inflexibilitat dels dos protagonistes és el principal obstacle per a l’acord. La imatge que millor ho resumeix és la dels jugadors de pòquer, perquè Junqueras pensa que Mas va de farol i que no tindrà més remei que avançar les eleccions. Per això, des de l’inici de les converses, des de Palau s’ha volgut deixar clar que Mas està disposat a esgotar la legislatura, o almenys a no convocar abans de les municipals. Era una manera de treure’s pressió però també de llançar un missatge per a navegants: només Mas controla els tempos del procés, i aquesta és una prerrogativa que cal respectar.

Però, ves per on, ahir el pòquer, el tot o res, va deixar pas als escacs. El jugador Mas va fer un moviment inesperat: es va obrir a acceptar tres llistes independentistes amb la condició que només la seva sigui la transversal i apartidista. És un moviment important perquè obliga Junqueras a fer un gest d’obertura similar si no vol quedar com un Mister No tossut i recalcitrantque es nega a fer qualsevol concessió. Com sap el lector, una partida d’escacs no té una durada determinada i és molt més llarga que una mà de pòquer. Els escacs ens situen en una dimensió diferent, en què el mitjà i el llarg termini agafen relleu. Ja no es decideix, doncs, què passarà a la primavera sinó com pot arribar cada contendent molt més enllà, a la tardor, per exemple. ¿Es tracta d’una nova jugada de Mas per estovar la posició de Junqueras? Aquest és el dubte que ara mateix deu rosegar per dintre el líder republicà. ¿És una sortida possible al bloqueig actual o és una simple trampa per deixar Esquerra com els dolents de la política? ¿Cal mantenir-se en l’immobilisme o, al contrari, ha arribat l’hora de contraatacar amb alguna oferta concreta a Mas?

Cap a una guerra de desgast?

Els pròxims dies seran clau per saber com acaba la pel·lícula. De moment, els analistes ens conformaríem sabent si assistim a una partida de pòquer o a una d’escacs. Si ens hem de preparar per a un final sobtat i inapel·lable o per a una guerra de desgast. Però només una cosa és clara: si cap dels dos renuncia a una part de la trajectòria que els ha dut fins aquí, l’acord serà molt difícil. Potser impossible.