El president que veia l’autonomia com una gàbia d’or

Només la pandèmia va permetre a Torra trobar el seu paper com a líder

Seria just afirmar que fins que no va arribar el coronavirus Quim Torra (Blanes, 1962) no va trobar el seu paper com a president de la Generalitat, un càrrec al qual havia arribat arrossegant els peus, ja que ell no era partidari de nomenar un govern efectiu. Amb la legislatura esgotada i frustrat el somni de ser el líder que dugués Catalunya a la independència, Torra va viure des de principis de març obsedit pel combat contra la pandèmia. Els que el coneixen expliquen que se n’anava a dormir amb les xifres de contagiats i morts martellejant-li el cap i que es desesperava amb la lentitud dels mecanismes de l’administració a l’hora de prendre decisions.

Tot i això, per fi Quim Torra va tenir la sensació que podia fer coses útils per al seu país. Potser no podria aconseguir la república, però sí salvar el màxim de vides. Aquesta nova etapa, però, el va refermar en una idea que ahir va repetir i que es pot considerar el seu testament polític: “L’autonomia és un obstacle per a la independència”.

I és així. En lloc de valorar l’autonomia com una fita del catalanisme, des de Prat de la Riba i la seva Mancomunitat fins a Francesc Macià, per arribar a la restauració aconseguida per Josep Tarradellas abans de l’aprovació de la Constitució, Torra veu l’autonomia com una gàbia d’or que no permet fer el gran salt, la ruptura democràtica que ell somia. En lloc de valorar aquest autogovern com la via per assegurar la pervivència dels fonaments de la nació, com ara la llengua, el ja expresident el concep com un narcòtic que manté els catalans tancats dins la seva pròpia presó, lluitant per les engrunes en lloc de reclamar el pa sencer.

Expert en els anys 30

Com a expert en els anys 30, Torra és un exponent del tot o res, enemic de les mitges tintes i de qualsevol tipus de compromís. Darrere de les formes amables i un sentit de l’humor finíssim s’amaga un home de conviccions granítiques, que encara no ha entès per què el 10 d’octubre del 2017 no es va fer efectiva la independència adduint la causa justa i que, tot i això, per fidelitat a un president que agafava el camí de l’exili (l’èpica de la història), va acceptar formar part de les llistes, primer, i ser president, després. Però Torra sempre ha sigut un activista, i durant tot el seu mandat ha viscut aquesta contradicció entre el rol institucional i algú que es trobava més còmode manifestant-se per empènyer els polítics, amb els quals sempre ha tingut una relació difícil. Un dels episodis que el va marcar més va ser quan, al convertir-se en un dels defensors de l’anomenada llista civil per a les eleccions del 27-S, va ser sotmès a una pressió insuportable de l’entorn d’Artur Mas. Ahir ho va deixar clar quan va dir que on s’havia trobat més bé era “entre les persones i entitats”.

Però abans de tot això, Quim Torra, que havia sigut executiu de Winterthur i havia treballat a Suïssa, ja era conegut en cercles de l’independentisme per la seva tasca com a editor, des d’on havia ajudat a recuperar la figura del periodista Eugeni Xammar, un dels seus referents. Proper al sector independentista d’Unió, el grup El Matí, es va enrolar al Reagrupament de Joan Carretero abans de ser fitxat per Xavier Trias per dirigir el Born Centre Cultural. Amb la mort de Muriel Casals, a qui va dedicar el seu llibre Els últims cent metres (Angle Editorial, 2016), va passar a ocupar de manera breu la presidència d’Òmnium Cultural. La resta de la història ja és coneguda.

El seu periple acaba, això sí, amb un acte unilateral. Saltant-se els pactes previs i les ordres de les autoritats sanitàries que ell mateix presidia fins uns minuts abans, va decidir permetre’s un bany de masses. Agafat a la seva dona, semblava dir-li a cau d’orella: “Ens ho mereixem”.