La província com a cèl·lula corrupta
EL MAGNÍFIC ARTICLE d'Ignacio Escolar a Eldiario.es sobre les protestes veïnals de Burgos demostra un fenomen que caldria estudiar amb detall: com la unitat provincial, sobretot aquelles que tenen menys d'un milió d'habitants, és un caldo de cultiu ideal per a la corrupció i el caciquisme. El cas d'Antonio Miguel Méndez Pozo, un constructor i empresari de la comunicació que controla Burgos amb mà de ferro, podria aparèixer perfectament en un dels capítols de Gomorra de Roberto Saviano si exceptuem el component de la violència. Però no és l'únic. Carlos Fabra a Castelló i José Luis Baltar a Ourense són dos casos paradigmàtics d'un caciquisme clàssic basat en el control de dues palanques: el partit (el PP, per descomptat) i la institució de la Diputació. José Luis Baltar va deixar els càrrecs el 2012 i els va deixar en mans del... seu fill!
Moltes d'aquestes províncies responen a un retrat robot determinat: una capital mitjana, allunyada dels focus mediàtics de la capital (autonòmica o estatal), amb un ecosistema mediàtic pròxim al poder i una oligarquia que va passar del franquisme a la democràcia sense solució de continuïtat. Aquest va ser l'entorn, per exemple, en què va créixer Mariano Rajoy a Pontevedra, l'home que va nomenar Luis Bárcenas com a tresorer del partit i li donava ànims per SMS.
L'estructura provincial la va instaurar a Espanya el 1833 Javier de Burgos amb l'objectiu d'estendre el control de l'Estat sobre el territori seguint el model francès. D'aquesta manera s'esquarteraven regnes i es creava una nova superestructura de poder desposseïda de sentit històric. Des de llavors, l'anomenada a Madrid vida de provincias és sinònim de vida tranquil·la, sense daltabaixos, on tot se succeeix seguint un ordre establert, on sempre manen els mateixos i es respira aquella aroma familiar de l' omertà.
