Per què no podem tenir un Bob Woodward català?

Els polítics catalans mai no acceptarien que un periodista independent els escrutés

Bob Woodward és, des que va destapar el Watergate amb Carl Bernstein i va provocar la dimissió de Richard Nixon el 1974, un dels periodistes més prestigiosos del món. Els últims anys s'ha especialitzat en escriure llibres sobre els presidents en actiu, l'últim és Rage (2020), sobre Trump, de manera que els seus llibres s'han convertit en la crònica oficiosa del mandat feta en temps real. Davant de l'èxit dels seus llibres (va començar el 2002 amb Bush at war, on relatava la resposta de la Casa Blanca als atemptats de l'11-S), els presidents no tenen més remei que obrir-li les portes de la seva administració i parlar-hi. El seu retrat dels fets és fred, com si escrigués amb guants esterilitzats, i per això els llibres tenen un ressò tan gran. El que diu Woodward va a missa, i punt.

La pregunta és: seria possible una cosa així a Catalunya o Espanya? I la resposta és molt senzilla: no. Aquí els polítics mai acceptarien ser escrutats per un periodista independent, i encarreguen tots els seus llibres a persones que consideren pròximes o afins. Tenim el cas recent de les memòries del president Carles Puigdemont (els volums M'explico i La lluita a l'exili), en el qual el periodista Xevi Xirgu ha tingut accés a un material d'un enorme valor periodístic. Però des del pròleg queda clar que Xirgu se sent pròxim al personatge que retrata, fins i tot l'admira i li dedica alguns elogis. No hi ha la distància que posa Woodward, i això li resta, al meu parer, impacte, perquè al final el llibre és percebut, segurament de manera injusta, com un peça més de la maquinària política propagandística. Però molt em temo que encara no ha nascut el polític català que s'atreveixi a fer el que als Estats Units ja s'ha convertit en una tradició, almenys mentre visqui Bob Woodward.