27/01/2011

La síndrome de l'expresident

2 min
La síndrome  de l'expresident

El poder polític està molt mitificat. Un s'imagina que al seu despatx un president, o a un nivell inferior un conseller, és el rei del mambo i pot fer el que vulgui. La realitat és molt diferent. La inèrcia de l'administració i les obligacions representatives que comporta el càrrec resten molt de marge de maniobra. Molts d'ells ho han explicat en llibres de memòries. Arriba un dia en què es troben dins d'un cotxe oficial i han de mirar la targeta que es prepara des de protocol, i on hi ha apuntats tots els actes del dia, per saber on van i què hi van a fer. I un dia, no gaire més tard, es troben davant de la televisió veient com s'escull el seu successor.

En un dels últims episodis de The West Wing ( El ala oeste de la Casa Blanca ), el president Josiah Bartlett afronta el relleu amb una constatació: "Hi ha dues coses que queden obsoletes molt de pressa: els expresidents i els sedanes de tamany mitjà". El dia final arriba i l'ex es troba que d'un dia per l'altre passa de tenir una agenda atapeïda a no tenir res a fer. Això és molt perillós, perquè vol dir que té temps per reflexionar. És llavors quan corre el perill de patir la síndrome dels expresidents, una mena de crisi interior que els porta a certificar que o bé estaven equivocats... O bé que es van quedar curts... O bé que ningú està (ni segurament estarà mai) a la seva altura.

Entre els primers, els casos més espectaculars, com en quasi tot, vénen dels Estats Units. Allà s'ha donat el curiós cas que qui va ser vicepresident durant 8 anys de la potència més contaminant del planeta (aleshores la Xina encara li anava molt per darrere), Al Gore, es va convertir, després de perdre (o que li robessin) les eleccions l'any 2000, en un apòstol de la defensa del medi ambient. Sentiment de culpabilitat? Potser, però el cas és que ara ja ningú recorda el seu passat. De la mateixa manera qui va ser comandant en cap del primer exèrcit del planeta, Jimmy Carter, encapçala ara una fundació que assessora en processos de pau.

De vegades aquests processos són lents. A casa nostra l'expresident Pujol ha sorprès més d'un pel seu gir independentista, tot i que una ullada als seus escrits confirma que l'evolució ha estat gradual però inexorable. Abans d'ell, fins i tot un exfederalista com Pasqual Maragall ja havia mostrat la seva simpatia per la causa independentista.

El somni d'un retorn èpic

En l'àmbit espanyol, Felipe González ha descrit els expresidents com a "gerros xinesos", és a dir, objectes que ningú sap on col·locar. González no ha rectificat ni una coma la seva ideologia, però té un gran concepte de si mateix i sovint s'ha queixat que Zapatero no li fa cas. El cas de José María Aznar encara és més accentuat. En el seu fur intern considera que Espanya està en deute amb ell i somia un retorn èpic com a salvador de la pàtria. I no és descartable que hagi estat ell el principal responsable de l'independentisme sobrevingut de Pujol. Sentiment de culpa, també?

stats