Misc 21/08/2011

El somni d'estiu de Duran i Lleida

i
David Miró
2 min
No sóc Giscard d'Estaing

Aquell matí d'agost Josep A. Duran i Lleida es va entretenir especialment a fullejar (de manera digital, esclar, perquè els diaris en paper feia temps que havien desaparegut) els principals rotatius internacionals. La seva foto apareixia a totes les portades i l'assenyalaven com l'única persona capaç de treure el món del fangar on havia tornat a caure per l'avarícia dels mercats i l'intervencionisme estatal. Duran feia anar l'aplicació de la tauleta virtual a molta velocitat, saltant d'un diari a l'altre, mentre recordava com la crisi que s'havia iniciat de manera imperceptible amb les subprime nord-americanes el 2007, 25 anys enrere, havia estat decisiva per a la seva carrera política. Va ser una gran sort que el PP no aconseguís la majoria absoluta el novembre del 2011, cosa que va convertir CiU en la força decisiva. Encara recordava les cares d'estupefacció dels seus adversaris quan va rebutjar l'oferta de Mariano Rajoy per ser ministre d'Exteriors. Amb tota la conyeta que havien fet sobre això! Havia deixat a tothom amb un pam de nas! Això sí, Josep Sánchez Llibre va ser nomenat vicepresident econòmic amb amplis poders.

A poc a poc, el país havia fet passos en la bona direcció. Però a un alt preu: contestació social, manifestacions, vagues i fins i tot episodis de guerrilla urbana. El 2015 la Unió Europea encara estava empantanegada en la crisi mentre la Xina anava a tota velocitat i els Estats Units començaven a sortir del pou. Llavors, entre la directora de l'FMI, Cristine Lagarde, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, el van convèncer perquè acceptés ser president del govern econòmic de la zona euro després del fiasco de Herman van Rompuy. Anys després tothom reconeixeria que sense la seva decisiva participació els Estats Units d'Europa actuals, un referent que combinava la puixança econòmica amb un potent estat del benestar, no haurien estat possibles.

Va ser aquest capital internacional el que li va permetre encarar amb més garanties el que hauria de ser, al capdavall, el seu repte més important: el referèndum per la independència de Catalunya, convocat finalment el 2026. Allà sí que s'havia hagut d'arromangar de valent per fer surar l'opció confederal, que al principi del procés era la que tenia menys suport ciutadà. Abans de la seva intervenció, Catalunya estava dividida gairebé al 50% entre els partidaris de la secessió i els que preferien mantenir l' statu quo . En aquest panorama en principi hostil, l'opció de compromís, el terme mitjà que representava Unió, va anar guanyant adeptes fins que va provocar un autèntic efecte bola de neu. La victòria va ser tan esclatant que Unió va passar a ser, a partir de llavors, l'autèntic partit-mare de Catalunya, el pal de paller. I va ser llavors, en el punt àlgid de la seva carrera, que va decidir retirar-se. Del tot.

I ara sant tornem-hi. Les trucades, les visites, els regals, els elogis desmesurats per estovar-lo... Ja n'estava fart. Havia decidit plegar i no tornaria. Què s'havien pensat? Que era com Giscard d'Estaing? Ni parlar-ne.

stats