Misc 07/08/2011

El somni d'estiu de Joan Puigcercós

i
David Miró
2 min
Estimats Lehman Brothers

El 2 de novembre del 2006 el secretari general d'Esquerra es va llevar amb una mica de migranya (el cava no li acaba de caure bé) i amb una idea fixa al cap: no havien d'entrar al Govern a cap preu. Sabia que toparia amb l'oposició del president del partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, delerós per tornar a ocupar un despatx a Palau, i el lobi d'exconsellers, que havien estat expulsats per Maragall i volien reprendre la feina que havien deixat a mitges. Mentre s'afaitava va repassar mentalment els principals arguments en joc. El seu amic Josep Huguet considerava que era necessari que Esquerra acabés una legislatura al Govern sense ensurts. Carod estava encantat amb la idea de fer president un xarnego i trencar així tots els esquemes sobre el nacionalisme català. I molta gent del partit, simplement, esperava un lloc de treball. Calia bastir una estratègia, i de pressa. Mentre baixava les escales va trucar Vendrell. Sabia que podria comptar-hi per estovar els carodistes i posar els seus a ratlla.

Va començar la seva intervenció a l'executiva amb una felicitació a l'equip de campanya i al candidat pels 21 escons aconseguits, però de seguida va entrar en matèria. "Companys, ens enfrontem a la decisió més important d'Esquerra des del 1980. Si entrem al Govern tocarem cuixa, però estarem cada dia emparedats entre un PSC submís al PSOE i una CiU crescuda a l'oposició. Aquesta tenalla ens estrangularà. Reconeguem-ho, la nostra gent està dividida al 50%. Donar suport a Montilla o a Mas és un suïcidi. El nostre lloc és a l'oposició. Tenim camp per córrer. És ara o mai". L'executiva va quedar en un espès silenci. Carod va prendre la paraula per defensar la reedició del tripartit, però ràpidament va veure que estava en minoria. El seu temps com a líder d'Esquerra havia acabat.

El pla de Joan Puigcercós va sortir tal com l'havia previst. Fins i tot millor, perquè el PSC va preferir entrar en un govern de coalició amb CiU que quedar-se al ras, i això li va atorgar el títol de cap de l'oposició. Els primers anys, tot cal dir-ho, el seu paper va ser més aviat galdós. Tot eren flors i violes entre Zapatero i Mas amb nou sistema de finançament inclòs. Però llavors va arribar aquell dia que recordaria per sempre més: el 15 de setembre del 2008 Lehman Brothers va anunciar la seva fallida i va desencadenar una crisi econòmica d'abast mundial. La resta es coneix de sobres. L'escalada de l'atur, la conflictivitat social, la desaparició de les caixes, les retallades, la puixança del PP... tot servia per evidenciar la incapacitat dels governs de Madrid i de la Generalitat. La seva figura creixia cada dia amb crítiques àcides als mercats i als monopolis i la defensa d'un procés de ruptura pactat amb Espanya, combinat amb propostes de microeconomia sectorial i d'ajuda als desafavorits (tot i que sabia que no hi havia diners a la caixa) que van situar-lo al capdavant de les enquestes... El dia que va guanyar les eleccions, ja el 2010, va recordar aquell 2 de novembre del 2006 i va pensar que, després de tants desencisos, Esquerra havia tingut, per fi, una mica de sort. I Catalunya, per què no dir-ho, també.

stats