A les urnes sense l’efecte de les masses al carrer
SubdirectorLes tres últimes eleccions catalanes (2012, 2015 i 2017) han anat precedides de grans demostracions de força de l’independentisme al carrer. En els dos primers casos amb les manifestacions de la Diada, i en l’últim amb totes les mobilitzacions de la tardor del 17. En les pròximes eleccions, que si no hi ha canvi de plans es podrien celebrar a principis d’any, no hi haurà aquest factor de política de masses a causa de les restriccions que imposa la pandèmia.
Quin efecte tenien aquelles imatges espectaculars en el cos electoral? Doncs un efecte doble. En l’independentisme provocava una gran eufòria i una forta sensació de moviment imparable. En termes psicològics era com una gran injecció d’autoestima col·lectiva que acabava distorsionant la realitat. En l’unionisme l’efecte era el contrari, es creava una sensació de perill personal (la independència provocarà un desastre econòmic) i fins i tot d’exclusió (em volen expulsar del meu país), dues percepcions atiades des de certs mitjans. El resultat era un joc de suma zero. Els dos col·lectius es mobilitzaven al màxim i la correlació de forces es quedava igual, al 50%, amb la diferència que el que abans era vot considerat nacionalista ara ja era explícitament independentista.
Per això la pròxima cita electoral té un fort component d’incertesa. La població de preferència unionista ja no té sensació de perill i ha assumit que tot el que es diu no passa de la pura retòrica. Per això en les pròximes eleccions molta de la gent que va anar el 21-D a dipositar el vot per Inés Arrimadas es quedarà a casa. Això sí, igual que a l’independentisme, hi ha un nucli espanyolista reescalfat, amb ganes de venjança per tot el que va passar, que ara ha trobat en Vox la seva opció electoral.
La pregunta és: ¿hi ha a l’independentisme un segment de població similar que també pot optar per l’abstenció en vista de la situació de divisió interna i falta d’expectatives? En la meva opinió, el creixement de l’abstenció independentista serà menor que el de la unionista. El motiu és que els partidaris de l’estat propi ja no voten només per aquest objectiu, sinó contra la repressió. I el fet de tenir presos i exiliats es converteix en un imperatiu ètic que t’impulsa a fer el gest de dipositar el vot a l’urna. Per molt crític que se sigui amb els polítics.
El llindar del 50%
D’aquí la possibilitat certa que l’independentisme superi per primer cop el llindar del 50% dels vots. La paradoxa és que aquesta fita s’obtindria, en part, perquè la independència es veu lluny i no a prop. El resultat també quedarà afectat per l’estratègia dels partits. L’independentisme haurà de triar si vol una campanya d’alt voltatge emocional, amb el risc que això desperti el vot unionista com va passar el 21-D, o bé si opta per un perfil més baix i busca consolidar la posició. És probable que Junts jugui la primera carta i ERC la segona, de manera que l’efecte final sigui mixt. I el resultat, una gran incògnita.
