04/11/2017

Les veritats incòmodes del Procés

4 min
Els diputats independentistes i els membres del Govern canten Els Segadors després de declarar la independència. L’hemicicle estava mig buit perquè l’oposició va abandonar el ple.

SubdirectorEl procés sobiranista ha sigut, al llarg dels últims cinc anys, un gran guèiser d’hipòtesis sense confirmar, de pronòstics incomplerts i de giragonses d’última hora, però no va començar a emprendre el camí dels fets reals fins a les jornades del 6 i 7 de setembre al Parlament i, sobretot, a partir de la irrupció de la Guàrdia Civil a la seu de la conselleria d’Economia del dia 20. Fins llavors, al Procés li faltava veritat i li sobraven paraules, moltes plenes de falsa solemnitat. Arribats a la jornada del 2 de novembre, amb l’empresonament del Govern, ja se’n pot fer un primer balanç d’urgència.

La responsabilitat del PSC

Els socialistes van inocular el virus de l’Espanya negra del PP

No és cap secret que l’humus sobre el qual creix l’independentisme són les famoses campanyes anti-PP orquestrades per José Zaragoza al PSC. Els socialistes catalans van inocular el virus de l’Espanya negra en molts catalans que, com a conseqüència lògica, van virar cap a l’independentisme. Quina millor manera de fugir de les urpes del PP - Si tu no hi vas, ells tornen - que amb un estat propi? Però la cosa no acaba aquí. El PSC va ajudar a normalitzar l’independentisme amb el seu pacte amb ERC i va demostrar, per la via dels fets, que el federalisme del PSOE era només un miratge. La majoria de consellers socialistes de l’era Montilla són avui independentistes convençuts, que és el mateix que dir federalistes frustrats.

Unitat sobiranista?

Les tensions partidistes ERC- PDECat han sigut la norma

La tan demanada unitat sobiranista no ha sigut mai tal. És més, les tensions partidàries entre ERC i el PDECat s’han reproduït, amb més o menys intensitat, a dins de les entitats sobiranistes, sobretot l’ANC, i a dins del Govern. La relació entre Artur Mas i Oriol Junqueras mai va ser fàcil, i dins de l’estructura de l’executiu, tot i la bona sintonia inicial entre Puigdemont i la direcció republicana, s’han reproduït múltiples batalletes, malfiances i retrets creuats. Tot aquest clima va esclatar amb cruesa el matí del 26 d’octubre als ulls de tothom. I les ferides estan lluny de tancar-se.

Fulls de ruta fallits

Els plans per a la independència partien de pressupòsits erronis

Els successius fulls de ruta de l’independentisme partien del pressupòsit que la demostració de força del referèndum obligaria el govern espanyol, gràcies a la pressió internacional, a negociar. I quan aquest escenari va fallar, no hi havia pla B possible que no passés pel sacrifici personal dels consellers, que han hagut d’acceptar l’ingrés a la presó. L’independentisme s’havia cregut que n’hi havia prou sent majoria, o quasi majoria, per forçar la separació unilateral amb una simple declaració parlamentària. Aquest wishful thinking oblidava un principi bàsic de la política: no es pot imposar una llei sense força coercitiva. I Catalunya no disposa de força coercitiva per enfrontar-se a la maquinària de l’Estat (i el seu exèrcit). No preveure que l’Estat estava disposat a fer servir la violència contra manifestants pacífics ha sigut un dels errors més greus del Procés. Qui prometi ara la independència o la República unilateral, estarà enganyant.

El món no ens mira

La Unió Europea ha girat l’esquena a Catalunya

Membres del Govern i del món sobiranista van alimentar la idea que, un cop hi hagués declaració d’independència, hi podia haver reconeixements internacionals per a Catalunya. Després del dia 27 el que hi va haver és just el contrari: una cascada de no reconeixements. Això sí, s’ha d’admetre que el referèndum de l’1-O va aconseguir posar la qüestió catalana a l’agenda internacional i atreure simpaties de l’opinió pública. La Unió Europea s’ha alineat amb Mariano Rajoy, però li ha demanat públicament que no faci servir la força. La incomoditat amb Rajoy és evident, però no passa d’aquí.

La fuga d’empreses

La (no) independència tenia un cost econòmic

La fuga d’empreses encapçalada pel conglomerat liderat per La Caixa va agafar el Govern a contrapeu, que no tenia una estratègia definida per fer-hi front. Primer es va intentar minimitzar-ne els efectes, però ara ja és un fet que hi haurà conseqüències, ni que sigui en forma de boicot del mercat espanyol. Curiosament, el cost no és tant per la independència, que no s’ha produït, com per la no independència, ja que la fuga d’empreses animada pel govern espanyol tenia com a objectiu frenar el risc de secessió. Ara, però, hi ha preocupació a Madrid: si l’economia catalana s’enfonsa, l’espanyola seguirà el mateix camí.

La fractura social

Els mitjans espanyols han plantat la llavor de l’odi

El moviment independentista s’ha pensat a ell mateix com a integrador, pacífic i democràtic. Però no comptava amb la capacitat dels mitjans espanyols d’imposar el relat contrari, és a dir, que els independentistes són colpistes, reaccionaris i identitaris, en àmplies franges de la població catalana. Ara hi ha una fractura social incipient, atiada des de fora, sí, però que s’haurà de gestionar des de dins.

La fi del règim del 78

Espanya com a projecte de vida en comú ja no existeix

La imatge d’una Espanya moderna amb una democràcia consolidada s’ha enfonsat a Catalunya i a bona part del món. El Procés ha fet aflorar les misèries del règim del 78, la connivència dels diferents poders de l’Estat per permetre la violació de drets civils bàsics com ara el de manifestació (que ara s’assimila a la sedició), la llibertat d’expressió (tancament de webs, identificació de periodistes) o el dret a un judici just. Ara mateix, l’Estat només es pot imposar a Catalunya per la força, i per això es veu obligat a mantenir un enorme contingent policial desplegat al territori. Tot això es fa, segons es diu, per mantenir la integritat de l’Estat. Però el Procés ja l’ha fracturat, de facto. L’odi als catalans com a comunitat diferenciada ho inunda tot, fins al punt que ara mateix Espanya, com a projecte de vida en comú, està mort. Aquesta és l’herència de Rajoy.

stats