L’imperatiu categòric del clima

Avui en dia les persones es veuen obligades massa sovint a triar entre fer el moralment correcte o fer el que els aporta un benefici econòmic més alt. De fet, de vegades les seves opcions semblen mútuament excloents, de manera que la decisió es fa massa difícil. No obstant això, de vegades la rectitud moral i l’interès econòmic conflueixen i constitueixen una oportunitat que no s’ha de desaprofitar. Així és -des de la perspectiva de l’arquebisbe i de l’exministre de Finances que subscrivim aquest text- en el cas de la reacció mundial davant el canvi climàtic.

L’imperatiu moral és indiscutible, ja que els efectes del canvi climàtic, inclosos fenòmens meteorològics extrems, canvis de temperatura i augment del nivell del mar, afecten més greument els pobres del món, que són també els que s’han beneficiat menys de les activitats econòmiques que el causen. A més, el canvi climàtic podria accelerar la pobresa i la desigualtat en el futur, de manera que, tret que l’abordem aviat, reduirà -o fins i tot eliminarà- les possibilitats que les generacions futures aconsegueixin els seus objectius de desenvolupament. Avui fer tot el possible per reduir al mínim el canvi climàtic és, purament i simplement, el correcte.

Per fortuna, els beneficis econòmics resultants de la lluita contra el canvi climàtic també resulten clars. Al cap i a la fi, el canvi climàtic comporta importants costos econòmics: per exemple, els relacionats amb fenòmens meteorològics extrems i més freqüents. A més, l’economia verda, basada en la innovació tecnològica contínua, és la forma més intel·ligent i eficient de crear nous motors de creixement sostenible i llocs de treball per a la propera generació.

Serà decisiu que adoptem mesures en els nivells individual, empresarial, municipal i nacional, però el canvi climàtic és un problema mundial i, per tant, requereix una solució mundial. I el millor instrument que té el món per fer el correcte -i per recollir enormes beneficis econòmics-és un acord universal sobre el canvi climàtic. Per aquest motiu, els dirigents del món han d’aprofitar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic que se celebrarà a París al mes de desembre per formular un marc mundial únic per a l’adopció de mesures.

Des de la cimera de Durban s’han aconseguit avenços importants. El mes passat més de trenta països, inclosos els membres de la Unió Europea, el Gabon, Mèxic, Noruega, Rússia, Suïssa i els Estats Units, van presentar els seus plans per reduir les emissions dels gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle en el període posterior al 2020. En els pròxims mesos i setmanes aquest impuls prendrà més força quan altres països -incloses, segons s’espera, les principals economies en ascens, com el Brasil, la Xina i l’Índia- presentin també els seus compromisos.

Però perquè la reunió de París doni resultat, perquè compleixi amb l’imperatiu moral i aprofiti els beneficis econòmics resultants d’afrontar el canvi climàtic, tots els països participants han de presentar com més aviat millor les seves contribucions nacionals per al període que s’iniciarà el 2020. A més, en l’acord final hi ha de figurar un pla de descarbonització eficaç i ambiciós al llarg dels pròxims cinquanta anys.

Per si sols els compromisos a curt i mitjà termini són insuficients per complir la promesa feta pels governs del món el 2009, i reiterada el 2010, de limitar l’augment de les temperatures mundials a dos graus centígrads respecte de l’era preindustrial. És crucial que es creï i s’apliqui una estratègia progressiva i a llarg termini de reducció de les emissions que indiqui clarament als mercats de capitals que els governs es prenen seriosament la lluita contra el canvi climàtic.

En aquesta estratègia haurien de figurar-hi, per exemple, incentius per a la inversió en tecnologia de baixes emissions de carboni. Com que en els pròxims quinze anys s’invertiran uns 90 bilions de dòlars en infraestructures a tot el món, els efectes d’aquest plantejament podrien ser considerables, si no decisius.

Els imperatius moral i econòmic d’adoptar mesures sobre el canvi climàtic no podrien ser més grans. Tot i que el camí a recórrer serà difícil, ja que sorgiran amenaces noves i inesperades pel camí, podem inspirar-nos en la famosa màxima de Nelson Mandela: “Sempre sembla impossible fins que es fa”. Estem davant d’una oportunitat sense precedents d’aconseguir un futur més sostenible, pròsper i socialment just. La creació del futur ha de començar ara.

Trevor Manuel, ministre de Finances de Sud-àfrica entre el 1996 i el 2009, és coautor d’aquest article.

Copyright Project Syndicate