O la fas o te la fan

S’acaba l’octubre al calendari, i no cal esperar al novembre per sentir-nos ja en la campanya electoral. Fa setmanes que la competició partidista i les desconfiances ho impregnen tot, mentre al carrer segueixen vius la transversalitat del poble i el reclam estèril d’unitat cap als representants polítics, convertit en una mena de reny exigent i incòmode que es tradueix en “Estigueu per la feina, resolgueu els problemes i deixeu-vos de picabaralles, enrocaments i tacticismes”. Al carrer el descontentament és múltiple, per la pèrdua acumulada de drets socials i per la pèrdua de drets civils i polítics. I la tensió creix quan l’única resposta és a cop de no derogar lleis com la mordassa o la reforma laboral, o no regular el preu dels lloguers; o a cop d’empresonaments, negació de representació política, sentències, porres i escopetes policials per reclamar el dret a decidir.

Als carrers i a les places de pobles i ciutats la vida es viu en primera persona i en petita comunitat. La gent s’organitza, s’empodera, pren partit. I en general suma lluites, fa pinya. Ho diu Joan Fuster: “La política, o la fas o te la fan”, i aquesta idea empodera i mobilitza. Es veu des de la política municipal, que és la de proximitat, amb la defensa del dia a dia dels drets socials i els drets democràtics de les poblacions plurals i diverses, vetllant per la cohesió social i patint per les conseqüències de les polítiques que fan més gran la fractura social. I es comprova que la fractura social no és per si la població és sobiranista o unionista, independentista o confederalista. El que fractura la societat són les condicions de precarietat i pobresa, les desigualtats, l’exclusió i la injustícia, la discriminació i la persecució ideològica, la imposició autoritària i repressiva, i l’acció contra la llibertat d’expressió.

S’acaba l’octubre al calendari, però abans de girar full hi hem marcat una data, el dimecres 30, per celebrar l’obertura d’un nou espai polític que sorprèn i és rebut entre l’escepticisme i la il·lusió. Entre el cansament i l’esperança. La convocatòria d’una Assemblea de Càrrecs Electes. Un espai que més enllà del que pugui acabar sent i fent, ja és ara mateix una oportunitat per significar la pluralitat i transversalitat de la gent que habita aquest país, una oportunitat per significar la necessitat de trencar les costures dels partits i posar en valor la gran capacitat de treballar conjuntament amb objectius compartits. Les persones electes, ja siguin de l’àmbit municipal o parlamentari, representen democràticament la diversitat de la població del país.

La resposta antirepressiva davant la gravetat de la sentència i la represàlia viscuda en general és ara mateix una prioritat ineludible, però no l’única. Aquest espai ha d’esdevenir un espai significatiu i transformador, articulador de propostes i debats que parteixin de les persones electes i s’obrin més enllà de les mirades de les organitzacions polítiques, buscant sinergies i consensos des de la transversalitat horitzontal. “Amnistia, llibertat i autodeterminació” és ara mateix un bon punt de partida.

I és per això que faig una crida a totes les persones electes que se sentin interpel·lades pels principis democràtics i de justícia social a sumar-s’hi. El context ho demana. Un context que es mostra encallat. La vida política a les institucions és presonera de dos conflictes mal gestionats: d’una banda, la mala gestió de l’estafa anomenada crisi que es va rubricar amb la reforma constitucional de l’article 135 el 2011; i, de l’altra, la mala gestió del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, rubricat amb la sentència contra l’Estatut el 2010. Ambdues decisions van obrir la porta a una degradació de la qualitat democràtica i a una pèrdua de drets de la majoria de la població (a excepció de l’elit minoritària), a una degradació de la vida política institucional i a una resposta al carrer d’organització de la resistència i de desobediència.

S’acaba l’octubre al calendari, però no el seu simbolisme vers la capacitat d’organització popular per traçar grans desobediències col·lectives, resistències antirepressives i solidaritat transversal com ho van ser el referèndum de l’1-O i el dia 3 d’octubre del 2017. I també tot el que ha vingut després de l’empresonament dels Jordis, líders socials no-violents, i aquest octubre del 2019 després de la sentència. Guardeu-vos la data del 30 d’octubre. I recordeu Joan Fuster: la política, o la fem o ens la fan.