No renunciem a Europa

El 17 de febrer les institucions europees a Barcelona van organitzar una presentació anomenada Les sis prioritats de la Comissió Von der Leyen. L’acte va tenir una àmplia assistència de públic, expectant davant d’una Comissió que engega amb la perspectiva d’un pressupost restrictiu i una previsible reducció del pressupost de la política agrària comuna i de la política de cohesió, que històricament han afavorit Espanya. El 12 de novembre la Generalitat havia aprovat el Pla Europa i culminava una gestació participativa de més d’un any. El document va ser presentat pel conseller d’Acció Exterior com l’expressió del compromís europeista de Catalunya i com una iniciativa per dotar Catalunya de veu pròpia a Europa. Per això és fins a cert punt incoherent que el govern català renunciï a fer-se sentir a la Unió Europea (UE) quan té ocasió de fer-ho.

En efecte, el 7 de desembre del 2018 el govern català comunicava a la ministra Teresa Ribera que la Generalitat renunciava a participar en representació de les comunitats autònomes al Consell de la UE, i li demanava confiar la responsabilitat a una altra comunitat autònoma. La notícia, recollida per l’ARA, no va trobar ressò públic. Es tracta d’una posició errònia des d’una perspectiva europeista, perquè minva la capacitat d’influència de Catalunya i en perjudica els interessos. Aquella situació cueja encara avui: el Govern ha tornat a renunciar a participar en els consells de ministres de la UE de Medi Ambient i Agricultura i Pesca. ¿Això, ara, quan la primera prioritat a Europa és l’anomenat Green Deal? La Generalitat acaba de comunicar que no participarà en el consell de Pesca del segon semestre d’aquest any: tornem a perdre una oportunitat. Justament, darrere del Green Deal hi ha prevista la gran inversió europea per pal·liar els efectes de la crisi provocada pel covid. Ara tampoc? De debò?

D’ençà del Tractat de Maastricht el 1992, la Unió, sota l’empenta de Bèlgica i Alemanya, comença a dissenyar instruments de participació territorial i impulsa la subsidiarietat i la proximitat: es crea el Comitè de les Regions. S’obren finestres perquè els estats amb més descentralització política donin pes als ens subestatals en la presa de decisions, ja siguin lands o bé comunitats autònomes. A Espanya això ha costat molt d’engegar. Que hi hagi 17 comunitats autònomes i l’absència d’una cambra de representació territorial, unit a una voluntat política centralitzadora, ha alentit i limitat els avenços. El nostre sistema es basa en un acord Estat - comunitats autònomes del 2004, adoptat vint anys després de l’adhesió. Es fa de manera cooperativa i per torns: la comunitat autònoma pren, temporalment i per a cadascuna de les polítiques, la representació davant la UE del conjunt d’acord amb les reunions de coordinació.

¿Com explicar, doncs, la ja llarga renúncia de Catalunya a la seva representació al si dels òrgans del Consell de la UE? En absència d’una explicació oficial, es pot deduir que és el resultat d’un miratge. Catalunya forma part de la UE com a part d’Espanya, però s’alimenta la il·lusió d’una Catalunya que esdevindrà nou estat membre de la UE, per la via d’una anomenada ampliació interna gairebé automàtica, que seguirà a la independència. I si és així, ¿no ens toca parlar amb la Unió directament com ho fan els estats? Quin sentit té situar-nos ja al mateix nivell que les comunitats autònomes i parlar amb elles o en nom d’elles a Europa? La conseqüència pràctica d’aquesta visió és que la nostra influència esdevé així fins i tot més baixa que la d’una petita comunitat autònoma.

Cal justament fer el contrari: reforçar la nostra participació i representació a Europa per guanyar capacitat d’influir-hi en els temes de la nostra competència i interès. Les modalitats són ben millorables tant a la Unió com a Espanya. La UE ha d’orientar-se cap a una efectiva governança multinivell. En aquest sentit les nacions sense estat que, com Catalunya, han mostrat històricament voluntat i capacitat d’autogovern i un compromís amb la Unió Europea han de jugar-hi fort.

Al Pla Europa de la Generalitat hi ha algunes demandes en aquest sentit. Tota reivindicació de cosobirania, però, ha d’anar acompanyada, per ser creïble i eficaç, d’actituds i ofertes de col·laboració i corresponsabilitat, tant davant la Unió com del corresponent estat membre.

Catalunya no pot renunciar a la seva participació en el Consell de la UE, especialment en aquest moment, quan s’obre una agenda ambiciosa i quan es discuteix el pressupost dels propers 7 anys. És el moment de passar d’actituds reivindicatives a propostes concretes. Ens hi juguem tant que ni les mancances de l’actual sistema de representació ni els somnis, tot i respectables, no poden ser motiu per desentendre’ns d’Europa.