18/09/2018

Torna Aznar, torna el pitjor PP

2 min

BarcelonaLa reaparició de José María Aznar a l'arena política –aquest dimarts al Congrés de Diputats– va tenir tots els ingredients per ser un bon espectacle televisiu, sobretot en el seu intercanvi de cops amb Gabriel Rufián i Pablo Iglesias, però la imatge de la política espanyola que se'n va desprendre va ser tristíssima, d'un baix to certament denigrant. Aznar va mostrar la seva pitjor cara, la d'aquell líder arrogant i malcarat que va acabar sent escombrat pels votants en la figura de Mariano Rajoy després dels atemptats de l'11-M. L'expresident ens va recordar que, a l'època de la postveritat, el manual de tots els polítics com ell es resumeix en dos manaments: negar-ho tot i engegar el ventilador contra els adversaris.

I això és el que va fer ahir José María Aznar durant les cinc hores que va durar la seva compareixença davant la comissió del Congrés que investiga la corrupció del PP. Va negar l'existència de la caixa B –tot i que està acreditada per la sentència judicial del cas Gürtel que va propiciar la moció de censura– i va respondre amb atacs i desqualificatius als portaveus que més el van incomodar: el líder de Podem, Pablo Iglesias; el portaveu d'ERC, Gabriel Rufián; el de Bildu, Oskar Matute, i el socialista Rafael Simancas. A aquest últim li va retreure el cas dels ERO a Andalusia i el cas Filesa, al republicà el va acusar de "colpista", i a Iglesias li va dir que el considerava "un perill per a les llibertats", a més de recordar-li, amb un més que evident mal gust, els problemes que han tingut els seus bessons. Aznar no va traspuar ni un gram d'humanitat, d'humilitat o d'empatia; ni tan sols amb una víctima de la Guerra d'Iraq com el càmera José Couso, reivindicat per Rufián.

Del que potser Aznar no és tan conscient és que l'Espanya que dimarts es va dibuixar al Congrés, la de la corrupció generalitzada on els polítics no assumeixen mai cap responsabilitat ni admeten cap error, és justament la que ha fet entrar el sistema en crisi i ha provocat fenòmens com el procés sobiranista català o l'eclosió de nous partits com Podem i Ciutadans. L'expresident espanyol es va erigir en flagell de l'esquerra, del populisme i de l'independentisme mentre era contínuament animat amb cops damunt les taules pels diputats del PP, que per moments semblaven més 'hooligans' en un estadi que representants electes en una cambra parlamentària. En la seva última intervenció, Pablo Iglesias va qualificar encertadament la compareixença de "patètica" i va dir que treballaria perquè mai hi hagués un expresident espanyol com ell.

La lectura política de la sessió, però, és una altra. Aznar va ungir Pablo Casado com el seu hereu, com el líder d'una dreta espanyola rejovenida però ultramuntana, que ha decidit declarar la guerra a qualsevol canvi que impliqui més llibertats civils o avançar cap a un model federal. Després de coquetejar amb Albert Rivera, Aznar ha trobat en Casado un digne continuador de la seva obra de govern. La de l'home que dimarts es vanagloriava d'haver encertat en la profecia que abans es trencaria Catalunya que Espanya. La del màxim responsable del desastre actual.

stats