20/01/2019

Casado compra el programa d’Aznar i de Vox

2 min
El president del PP, Pablo Casado, ahir en roda de premsa des de la seu del carrer Génova per donar explicacions de la decisió de la justícia sobre el cas del màster.

Pablo Casado i José María Aznar han oficialitzat aquest cap de setmana el gir del Partit Popular cap a la dreta més dura, cap a la radicalització, sobretot en la qüestió territorial. L’expresident del govern espanyol ha decidit tornar a abraçar el PP després d’un temps de relació freda -i de flirtejos amb Vox- quan ha vist que el seu antic assessor al despatx d’expresident (2009-2012) aplica ara com a màxim dirigent del partit tot el que li va ensenyar. I Casado, bon deixeble, s’ha rearmat amb el suport del mestre. Desacomplexadament, a més. Desoint les peticions de moderació i les veus que continuen veient Aznar com un traïdor al partit i Rajoy com un heroi víctima del màxim rival.

Aquesta incomoditat latent en algun sector de la formació és el que ha dut Casado a plantejar un partit d’hiperlideratge, allunyat de la visió estructural de Rajoy i recuperant l’estil d’Aznar. Al recinte firal d’Ifema, a Madrid, no hi havia cap referència a les xarxes socials del PP, per exemple, i en canvi eren omnipresents les de Casado. Que quedi clar qui marca la línia.

I la millor manera de falcar aquesta línia és recórrer a l’espantall de Catalunya, que és infal·lible. Perquè ningú a les files del PP, per més partidari de Rajoy i Núñez Feijóo que sigui, sortirà a qüestionar la mà dura amb “els enemics de la unitat d’Espanya” i amb “la pesta del nacionalisme”. Catalunya és l’arma que permet a Casado salvar qualsevol contorsionisme ideològic a què es vegi obligat per anar a buscar els votants que li han marxat a Vox o a Ciutadans.

Contorsionisme com ara presentar-se com un liberal a temps parcial. “No crec que el govern sàpiga millor que les persones el que els convé en cada moment”, va dir, abans de fer veure, implícitament, que sí que hi ha algunes persones que necessiten que se’ls digui què convé. Com els catalans: Casado proposa un 155 sense límit de temps que arrabassi totes les competències a la Generalitat i li permeti deposar el Govern i designar-ne un de nou, penalitzar la convocatòria de referèndum que es consideri il·legal o aprovar una llei de símbols que prohibeixi els llaços grocs. Cap dels presents, aparentment, es va regirar a la cadira.

No es pot amagar que rere aquesta línia hi ha una necessitat electoral immediata. El PP tenia el 2011 el govern d’11 comunitats autònomes i va sortir dels comicis del 2015 amb només 5. Ara ha aconseguit Andalusia i el 26 de maig hi ha moltes opcions que caiguin també les Illes, el País Valencià i alguna comunitat més. Centrar el missatge en Catalunya, vista l’experiència andalusa, resulta molt més pràctic -i homogeneïtzador- per recollir vots d’aquí i d’allà que elaborar propostes programàtiques pròpies de cada territori.

Però res fa pensar que aquest “rearmament ideològic”, l’expressió utilitzada per l’entorn de Casado aquests dies, no hagi vingut per quedar-se. I, si no, sempre hi haurà José María Aznar per recordar-ho. En aquest sentit, el resultat de la convenció del PP l’haurien de tenir seriosament en compte la resta d’actors que intervenen, directament o indirectament, en la política espanyola.

stats