Desocupació rècord, preocupació rècord
BarcelonaEl ritme de destrucció de treball és terrible. Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), amb un milió menys de llocs de treball a Espanya, dels quals 223.700 a Catalunya, són un daltabaix inqüestionable. Mai hi havia hagut un descens tan brusc. La taxa d'atur se situa a l'Estat en el 15,3% i a Catalunya en el 13,8%. La pandèmia, més enllà de la gravíssima afectació en la salut, està fent estralls en l'economia, amb el sector serveis com el més afectat i, dins d'aquest, el turisme com a principal perjudicat; un àmbit, el turístic, que ja comença a parlar de la necessitat d'un rescat. Si amb la crisi financera de fa una dècada es va fer amb la banca, ¿per què no es pot fer ara amb el turisme?, es pregunten. L'argument és que també són sistèmics: representen el 13% del PIB i el 14% dels llocs de treball al conjunt de l'Estat, uns percentatges que són molt semblants a Catalunya però que es disparen per exemple a les Balears. La pregunta és pertinent però no té una resposta fàcil. Si va endavant el pla de recuperació de la UE, els 140.000 milions que està previst que Espanya rebi en concepte d'ajuts directes i crèdits estan molt disputats: a més del sector turístic, hi ha altres demandes peremptòries, tant de caràcter social, sanitari i educatiu, com de tipus econòmic. I, sobretot, hi ha la necessitat de no només parar al cop, sinó de mirar estratègicament a llarg termini. I en aquest sentit no està clar que el turisme massiu, sense valor afegit, sigui una opció de futur.
En tot cas, és evident que no es pot deixar perdre el 13% del PIB així com així. I és igualment obvi que l'EPA només és el preàmbul d'unes xifres que poden empitjorar un cop l'Estat deixi de fer front al cost dels ERTO. Quan això passi –de moment estan assegurats fins a finals de setembre– l'augment de l'atur pot fer una altra pujada dramàtica. Actualment hi ha uns 3,5 milions de treballadors en ERTO. Fa basarda pensar que un gruix important d'aquestes persones es poden quedar sense feina. Si no s'aconsegueixen frenar els rebrots del virus, és evident que, també en termes econòmics, el pitjor encara està per venir. De fet, el repunt d'activitat econòmica que s'està produint a Europa no ha tingut una equivalència a Espanya, que de moment en queda al marge a causa de l'esmentada dependència del turisme i els serveis en general. En el millor dels casos, si a la tardor hi hagués bones notícies amb la vacuna i el 2021 fos l'any del control del virus, l'activitat turística no es començaria a refer fins d'aquí un any. Això, a efectes pràctics, vol dir un any en blanc. En un escenari pitjor, no gens descartable, la cosa encara pot resultar més dura i llarga.
Per tant, estem davant d'una crisi gravíssima que demanarà responsabilitat per totes bandes: intel·ligència estratègica des del món polític, concertació amb els actors econòmics (empreses, sindicats), col·laboració entre governs i administracions, suport de la banca (que patirà però estava prou sanejada). A tothom li tocarà fer sobreesforços i sacrificis. Caldrà molta empenta i innovació. ¿Estem preparats, per a tot això? ¿N'estem conscienciats?
