Europa, en mans d'Angela Merkel
BarcelonaDe vegades les casualitats tenen un pes important en la història. I és que la casualitat ha volgut que, just el semestre en què la Unió Europea es juga el seu particular ser o no ser en l'acord econòmic per fer front als efectes de la pandèmia de coronavirus, la presidència rotatòria caigui en mans de la cancellera alemanya, Angela Merkel. Aquesta és, sens dubte, la millor notícia per als europeistes, ja que Merkel, que es troba al final del seu mandat, és ara mateix l'únic líder europeu amb prou pes específic i capacitat de lideratge per donar un impuls definitiu al projecte d'integració de la UE.
Què ha canviat respecte a la crisi del 2008? Doncs que Alemanya, o almenys la seva cancellera, ha entès que sense solidaritat la idea d'Europa com a espai de ciutadania i de prosperitat no té sentit. I així, de defensar les polítiques d'austeritat i les intervencions draconianes com la que va patir Grècia, s'ha passat a defensar la necessitat d'injectar recursos a l'economia per evitar un ensorrament. Merkel és la ideòloga, juntament amb Emmanuel Macron, de la proposta perquè la Comissió Europea pugui emetre deute per valor de mig bilió d'euros, trencant així un dels tabús més interioritzats en les economies del nord: que no es pot compartir el risc financer amb els països del sud.
La pandèmia, i els seus efectes dramàtics, han fet veure a Merkel que sense una ajuda directa als països més afectats, com ara Itàlia i Espanya, tot l'edifici de la UE es pot esquerdar. No només per una qüestió de principis polítics, sinó fins i tot per conveniència econòmica. Alemanya sap que sense aquest gran mercat interior que és Europa, amb una balança comercial que li és clarament favorable, la seva economia perdria pistonada.
És per això que Merkel, canviant el seu rol històric, ha abandonat el front dels països anomenats "frugals" (Holanda, Àustria, Suècia i Dinamarca) i s'ha alineat amb França i els països del sud. Per tant, és d'esperar que la presidència alemanya imposi finalment la seva agenda i sigui capaç d'esquivar l'oposició al pla de reconstrucció de la Comissió Europea.
Aquest pla està pendent encara d'una última cimera que es farà a mitjans del mes de juliol. El debat és fins a quin punt les transferències als països més castigats han d'estar condicionades a reformes estructurals o no. L'ortodòxia diu que sí, però en els últims temps l'exemple del BCE indica que és molt més important actuar de forma ràpida per evitar el col·lapse que no entrar en negociacions maratonianes sobre com s'han de gestionar els recursos.
Evidentment, els diners europeus, si finalment arriben, han de servir no només per evitar una recessió i una crisi social sinó per modernitzar l'economia, per fer un salt cap a models més eficients i sostenibles. Per això els països del sud han de ser conscients de l'oportunitat històrica que suposa que just ara Angela Merkel sigui la presidenta de torn de la UE. I si no ho aprofiten, la història serà molt severa amb els seus responsables.
