Fins on estan disposats a arribar Sánchez i Iglesias?

El govern Sánchez-Iglesias amb suport independentista suposa un canvi històric envoltat d'incògnites

Espanya finalment ja té govern: el primer executiu de coalició des de l'inici del règim del 78. Una coalició progressista formada pel PSOE i Unides Podem. I un govern amb suport extern del nacionalisme basc (amb el sí del PNB i l'abstenció de Bildu) i de l'independentisme català (amb l'abstenció d'ERC). Estem, sens dubte, davant un gir inèdit, un canvi de paradigma que neix, tanmateix, envoltat d'incògnites i acompanyat de la reacció ultramuntana dels partits d'una dreta que, tant en les formes com en el fons, s'assembla perillosament a la dels anys 30 del segle XX. El PP i Cs, a remolc de l'auge de l'extrema dreta de Vox, han abandonat qualsevol flirteig centrista i s'han erigit en salvadors d'una pàtria que interpreten de manera exclusivista, restrictiva i ideològicament involucionista, amb un tarannà diametralment oposat al que seria propi de l'oposició d'una democràcia liberal madura. Tant és així que literalment han decidit expulsar del consens constitucional els socialistes i estan intentant apropiar-se de la figura del rei Felip VI, utilitzant-lo com a arma llancívola. Fan així un trist favor a la mateixa monarquia, que definitivament –i per mèrits propis– ja ha deixat de ser un pilar neutral de l'Estat per convertir-se en un element més d'una delirant batalla campal.

Perquè si una cosa queda clara després del tumultuós debat que ha portat a la investidura del socialista Pedro Sánchez com a cap de govern, és l'enorme fractura política que s'ha obert. Una fractura que, si hem de prendre'ns seriosament el lamentable espectacle que s'ha vist al Congrés, té un perillós caire guerracivilista. Emergeixen un cop més les dues Espanyes de sempre, amb una dreta que torna a brandar l'espantall rojo separatista. Com si no hagués passat el temps. Sembla que quatre dècades de democràcia parlamentària, d'autonomisme i d'integració europea no hagin canviat certes mentalitats. Així es fa difícil imaginar cap futur de distensió i ja no diguem de concòrdia.

El moment, doncs, és dual. D'una banda, s'obre una escletxa d'esperança que caldrà aprofitar. De l'altra, la reacció furibunda de les dretes no presagia res de bo. En aquest sentit, els compromisos adquirits pel volàtil Pedro Sánchez amb l'esquerra de Podem i amb l'independentisme també basculen en aquesta ambivalència. No ha tingut més remei. I ja veurem com aterra els acords. En el cas de l'independentisme, era necessari donar una oportunitat al diàleg, però els mateixos signataris independentistes del pacte (ERC) mostren un lògic escepticisme. ¿Fins on s'atrevirà a arribar Sánchez a l'hora d'afrontar el plet sobiranista català? ¿Com el condicionarà l'ambient histèric de la dreta mediàtica i política? I a això s'hi afegeix, encara, una altra variable: la nova etapa que s'obre difícilment donarà fruits fins que no s'aclareixi també la situació política a Catalunya, on el Govern segueix pendent del fil de la inhabilitació del president Quim Torra i on l'existència de presos polítics i exiliats es manté com una greu anomalia democràtica. Sí, Espanya ja té govern, ara està per veure si aconsegueix una mínima estabilitat i si afronta de debò la qüestió catalana.