Per la llibertat dels presos polítics
BarcelonaEl document periodístic que avui mostrem al diari ens posa cara a cara amb l’evidència d’una injustícia. És un recordatori alhora emocionalment dur i políticament necessari. No podem ni volem oblidar els presos polítics. Ho hem escrit moltes vegades i ho repetirem sempre que calgui: és una vergonya que a Espanya hi hagi presos polítics, és a dir, polítics presos per les seves idees, per haver-se arriscat a donar la veu a la gent a través de les urnes. Què hi fan polítics demòcrates i pacífics com Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Raül Romeva a Estremera? Mai hi haurien d’haver entrat. Mai hauríem imaginat que un dia mostraríem imatges com aquestes, imatges de denúncia i imatges, també, de dignitat de les persones que estan patint presó amb un comportament exemplar, malgrat que la pena preventiva que no té cap justificació, com s’ha demostrat amb el tracte que la justícia europea està donant als polítics catalans exiliats.
La llibertat dels presos polítics –d'aquells de qui avui coneixem detalls visuals de la seva vida entre reixes i de tots els altres (Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull i també els líders civils Jordi Cuixart i Jordi Sànchez)– és una condició ‘sine qua non’ perquè Catalunya i Espanya puguin tornar a un diàleg polític que mai s’hauria d’haver trencat. I, mentrestant, la degradació de la vida democràtica està assolint cotes inexplicables que van molt més enllà de l’independentisme. Ja hi ha fins i tot cantants exiliats. Malauradament no podem fer-nos gaires il·lusions. La màquina judicial seguirà el seu curs. Però mentre persisteixi aquesta enorme anomalia, també seguirà el seu curs la denúncia periodística, i la política, i la cívica.
I, tanmateix, el moment polític, amb nous governs a Barcelona i Madrid, hauria de permetre una canvi, hauria d’obrir alguna escletxa. Un canvi, ho repetim, que passa per entendre la gravetat per a qualsevol democràcia d’una injustícia com aquesta. Un canvi que hauria de passar per una distensió real. Perquè a la presó hi ha ciutadans i polítics honrats, alguns dels quals van rebre a les passades eleccions milions de vots. No es pot empresonar les ànsies de llibertat i la voluntat política de tanta gent. Gent que quan veu Junqueras, Romeva o Forn privats de llibertat, s’hi sent identificada. Gent que sent en la pròpia pell la seva reclusió.
Aquests imatges són un recordatori trist –sobretot per als familiars i els amics– però imprescindible. Fa molts anys, el 1934, Lluís Companys, aleshores president de la Generalitat, i molts membres del seu govern també van ser tancats entre reixes. La seva imatge s’ha convertit en icònica, és el recordatori inesborrable d’una època dramàtica. Avui tornem a viure temps difícils, com si la història es repetís. L’Estat torna a tractar el problema català amb una severitat i una incomprensió difícils d’explicar. Quan n’aprendran? Quan podrem tractar políticament el que és un problema polític, democràtic? Quan hi haurà diàleg de debò? Quan?
