Hi som, malgrat tot

Aquesta és la primera Diada amb presos i exiliats, i per això la participació és més rellevant

La Diada d'aquest dimarts és diferent de la dels últims anys. L'existència de presos polítics i exiliats, les imatges encara colpidores de les càrregues policials de l'1-O, els efectes encara no avaluats de l'aplicació del 155 i la suspensió de l'autogovern o els  dubtes i divisions estratègiques entre els diferents actors de l'independentisme dibuixen un panorama incert. Per primera vegada des que va començar el Procés amb la manifestació de la Diada del 2012 no hi ha un horitzó clar, ni una fita al calendari. Però precisament per això, perquè Catalunya es troba en una situació excepcional i afronta l'amenaça dels que la volen fracturada i sense força per construir un projecte propi, la participació en la manifestació d'avui serà rellevant.

Avui és el dia que toca dir que, malgrat tot, som aquí. Sense arrogància ni provocació, però sí amb la tossuderia i la determinació dels que saben que venim de lluny i que en la lluita per la llibertat sovint no hi ha dreceres i el camí és costerut. El món i l'estat espanyol han de saber que el projecte sobiranista respon als anhels d'una part molt significativa del poble català que se sent maltractada i no reconeguda. És un projecte que confronta amb un sistema polític que amenaça principis fonamentals com la llibertat d'expressió i el dret a la participació política, que persegueix persones per participar en protestes o per cantar lletres considerades ofensives, que atia la divisió al carrer. Això va de dignitat nacional i qualitat democràtica.

Una manifestació massiva no fa miracles, i menys davant un estat que ha optat per la repressió i desconeix el que significa el diàleg polític, però sí que llança un missatge molt clar: serà molt difícil acabar amb el problema català per la via punitiva, perquè al davant hi trobaran molta gent. I la capacitat de resistència del poble català, la seva voluntat de no deixar-se trepitjar, de mantenir la seva llengua i cultura, és molt alta, tal com s'ha demostrat històricament. Poden empresonar preventivament líders polítics i socials i forçar alguns a exiliar-se, però no podran impedir que hi hagi un gegantesc moviment de solidaritat interna amb els represaliats i les seves famílies. No podran impedir que Catalunya continuï sent una societat avançada, acollidora, tolerant i participativa, que no es resigna a ser un grup de províncies dins un estat ineficient i incapaç d'afrontar el seu propi passat.

La persistència sense essencialismes, la democràcia i el civisme són els millors instruments, la palanca que ha de forçar l'Estat a acceptar que aquest és un conflicte que s'ha de resoldre en una taula de negociació. Els hem de fer entendre que amb la força podran vèncer, momentàniament, però no convèncer. I que com que els catalans no desistiran, com més aviat s'accepti la realitat, millor. A tothom, bona Diada.