L'Espanya ultradretana ens vol glaçar el cor a crits

El comportament barroer que han tingut el PP, Cs i Vox al Congrés fa pensar més en actituds d'altres temps

Crits, esbroncades, interrupcions, cartells ofensius, crides al transfuguisme, amenaces... La triple dreta ha demostrat al Congrés la seva manca de respecte per les més mínimes regles de la democràcia. El seu comportament barroer ha sigut especialment virulent quan tenia la paraula la diputada Mertxe Aizpurua, d'EH Bildu, fins al punt que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, els ha hagut de recordar que la llibertat d'expressió i la pluralitat ideològica són drets constitucionals, i ni així s'ha aconseguit calmar-los. Si la sessió de dissabte ja va ser vergonyosa en molts moments per l’actitud fatxenda i els comentaris injuriosos i ofensius de Pablo Casado, Santiago Abascal i Inés Arrimadas cap als seus oponents polítics, avui ha apujat el to de manera tan desproporcionada que fins i tot algun diputat socialista ha reconegut que feien "por" i que tot plegat feia pudor "de dictadura". Si finalment dimarts Pedro Sánchez aconsegueix ser investit per la mínima –aquest diumenge no ha aconseguit la majoria absoluta amb 166 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions–, caldrà que es prepari per a una legislatura en què aquestes esbroncades seran constants i no hi haurà ni un segon de treva en l'ofensiva a mort de la caverna mediàtica i dels poders fàctics de l'Estat.

La dreta, i després del que s'ha vist costa distingir entre els tres partits que ara la representen, considera que Espanya és ella, que el govern només pot estar a les seves mans i que és la guardiana de les essències d’una Constitució que, recordem-ho, en el seu moment veia amb reticències –la meitat d’Aliança Popular, predecessora del PP, hi va votar en contra–. Faran el que sigui per recuperar el govern i potser ens hem de preparar per a una campanya de guerra bruta d’unes dimensions a què no estàvem acostumats. La resolució de la Junta Electoral Central, les amenaces de fer un ús intensiu dels tribunals contra el govern i les crides d’Arrimades al transfuguisme –l'ombra del Tamayazo fa perdre la son als socialistes–, així com la campanya a les xarxes d'insults i intimidació als diputats que donen suport a la investidura, revelen que no tindran cap mena d’escrúpol per aconseguir els seus objectius.

El que s'ha vist al Congrés ha sigut el retrat de les dues Espanyes de què parlava Machado. La que opta a la investidura és una Espanya que sembla que té ganes de canvis i de futur però que és contradictòria i haurà de conjugar, i no serà fàcil, no només les diverses faccions de l’esquerra sinó també el jacobinisme socialista contra les aspiracions d’autogovern perifèriques. L’Espanya de la triple dreta és la de sempre, la que va a l'una en la defensa de la “indissoluble unitat d’Espanya”, la tradició, l’Església –la Conferència Episcopal demanava “resar” per impedir la investidura– i el centralisme administratiu i econòmic. La que considera la llibertat d’expressió i la diversitat ideològica un “perill” en lloc d’un valor. La primera, la que lidera un PSOE no gaire convençut, posa en marxa ara un experiment que no s’havia fet des del Front Popular i no està clar quin serà el resultat tot i que té sentit intentar-ho. “ Una de las dos Españas va a helarte el corazón”, deia el poeta. Una ahir va intentar fer-ho a crits.