L’EDITORIAL

Llaços grocs: això va de llibertat d’expressió

Uns llaços grocs que no van contra ningú -o unes metafòriques creus grogues, o unes samarretes grogues en un estadi de futbol- no poden ser mai delicte

Com més va més veus del món jurídic denuncien l’abús que s’està produint amb les figures del delicte d’odi i la discriminació. Els casos de la tuitera Cassandra, el raper Valtonyc, el cantant Evaristo Páramos o els mestres de l’IES Palau en són un exemple, i en sentit contrari, el dels agents de la Policia Nacional que s’allotjaven en hotels després de l’1-O. L’exfiscal en cap de Catalunya, José María Mena, poc sospitós de simpaties amb l’independentisme, opina que considerar un agent de l’ordre o el monarca víctimes d’aquests delictes pot acabar limitant la llibertat d’expressió. De fet, el Tribunal Europeu de Drets Humans ja ha qualificat com un acte de llibertat d’expressió la crema de fotografies del rei.

En aquest context, la voluntat de l’Estat de combatre el sobiranisme atribuint-li delictes d’un odi -o una violència- inexistent, no només no resol res, sinó que posa en perill el dret bàsic de la llibertat d’expressió. L’intent similar de voler prohibir l’expressió de solidaritat amb els presos polítics a través dels llaços grocs, tal com ha instat a fer el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo -secundat, en diferents graus, pels alcaldes de Lleida, Mataró o Terrassa-, també va en contra del dret fonamental de protesta i opinió. Respectar l’espai públic és obrir-lo a totes les manifestacions, a totes les ideologies. A totes. No prohibir-les. Aquest consens a favor de la llibertat d’expressió és el que cal defensar de manera irrenunciable.

Uns llaços grocs que no van contra ningú -o unes metafòriques creus grogues, o unes samarretes grogues en un estadi de futbol- no poden ser mai delicte. Com tampoc ho són les banderes. Combatre aquestes formes de compromís cívic o polític a cop de normatives absurdament restrictives, d’una judicialització extemporània o simplement i literalment a força de cops i insults, només és propi d’un estat amb tics autoritaris, que no accepta la crítica. O de ciutadans intolerants amb les opinions alienes, que només entenen la discrepància com a imposició. A vegades sembla que els que denuncien el perill de fractura de la societat catalana siguin els més interessats a provocar-la fent impossible el contrast lliure, cívic i pacífic d’idees. Totes les manifestacions, del signe que siguin, amb llaços grocs o banderes espanyoles, han de ser respectades. Cap agressió o intimidació es pot justificar. I això tant al carrer com, encara més, al Parlament: és realment trist el gamberrisme rebec demostrat pel grup de Cs la setmana passada quan va retirar un llaç de l’escó del Govern, una actitud irrespectuosa que per desgràcia dona ales al carrer a accions d’intolerància, en una perillosa dinàmica d’acció-reacció.

L’obsessió de perseguir l’independentisme està arribant a nivells tan ridículs com preocupants. El prohibicionisme està perjudicant la convivència. Una societat democràtica madura s’hauria de caracteritzar per l’acceptació de qui no pensa igual. Impedir la protesta ciutadana pacífica és empetitir la democràcia. És empobrir el debat.