Derrota de la justícia espanyola
BarcelonaEl magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha passat de ser l'heroi justicier que havia de posar en el seu lloc els pèrfids separatistes catalans a convertir-se en el responsable d'una derrota històrica d'Espanya davant de la justícia europea amb la humiliació que suposa haver de renunciar a l'extradició dels polítics catalans exiliats. De ser proposat com a futur president espanyol a ser culpable d'haver enviat les seves naus a lluitar contra els elements i tornar derrotat. Llarena ja té assegurat un lloc destacat en els llibres d'història: l'home que va arrossegar pel fang el prestigi de l'estat espanyol.
En una decisió insòlita en el marc europeu, Llarena va renunciar ahir a acceptar l'extradició de Carles Puigdemont només pel delicte de malversació, tal com havia dictaminat el Tribunal de Schleswig-Holstein, però en lloc de ser conseqüent i defensar la seva posició davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg, va optar per una retirada de totes les euroordres. No només la de Carles Puigdemont, que és l'única en què un tribunal s'ha pronunciat sobre el fons de la qüestió, sinó també les que havia presentat davant la justícia belga contra Antoni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, davant la justícia escocesa contra Clara Ponsatí, i davant la justícia suïssa contra Marta Rovira.
Tot i que es tractava d'una decisió esperada, el món polític i mediàtic espanyol va quedar ahir en estat de xoc per la magnitud del cop. Llarena, ja posats a perdre bous i esquelles, va decidir concentrar en un sol dia i en una sola interlocutòria els termes de la seva capitulació davant d'Europa. El text és una barreja d'impotència, orgull ferit i incoherència. S'acusa els tribunals alemanys de "falta de compromís" i de saltar-se la jurisprudència europea, però es renuncia a defensar aquestes tesis davant la mateixa justícia europea, una prova evident que Llarena ja anticipa la derrota i vol estalviar-se el tràngol. No només a Luxemburg, sinó a la resta de països on hi ha exiliats. O sigui, que la justícia espanyola admet obertament davant de l'europea que no creu en els seus arguments per presentar batalla. ¿Es necessita alguna prova més evident que el procés judicial que s'instrueix al Suprem és de naturalesa política? ¿No s'està admetent, amb aquest replegament vergonyós, que Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Forcadell, Bassa, Sànchez i Cuixart són presos polítics?
Llarena prefereix deixar per terra la imatge de l'Estat al qual diu que serveix abans que rectificar la seva causa i renunciar als delictes de rebel·lió i sedició. I aquesta tossuderia i ceguesa està a un pas de portar Espanya a una mena d'autarquia jurídica, un país on el dret penal no s'aplica amb les mateixes garanties que a la resta de la UE. Els magistrats que hauran de jutjar el cas hauran de pensar-se molt bé la seva decisió perquè tindrà una gran transcendència: una condemna per rebel·lió potser satisfaria un cert esperit de revenja, però els situaria fora de l'espai jurídic europeu. És això el que volen?
