La llei de la dependència, un exemple clar de l’ofec de l’Estat

El finançament és paritari però el govern espanyol no només no paga mai el seu 50% sinó que aplica sancions

Poques normatives exemplifiquen tan bé com funciona la relació entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat com la llei de la dependència. Des que va entrar en vigor el 2007, cada vegada que se n’ha fet balanç numèric la conclusió és la mateixa: l’incompliment i la deslleialtat de l’Estat i la penalització que pateix la Generalitat van a pitjor. La penalització és sobretot econòmica, esclar, però també social perquè l’administració catalana és qui es desgasta havent de respondre davant els afectats, un col·lectiu que, per meres raons demogràfiques, no para d’augmentar. El text (llei 12/2007) preveu que el finançament públic del servei sigui paritari entre els dos governs, però l’Estat mai, mai en els 11 anys de vigència, ha satisfet el 50% que li pertoca. De fet, ni s'hi acosta, fins a l’extrem que en l’últim exercici es va quedar en el 15,7%, un trist rècord.

L’anàlisi numèrica ja és prou escandalosa, però hi ha un altre aspecte, notori en l’últim lustre, que empitjora la situació. El 2013 l’executiu del PP, en el context de les polítiques d’austeritat marcades per la Unió Europea, va decidir aplicar-les a aquest servei pel broc gros i va punxar la partida més important: la destinada als cuidadors familiars. Això castiga aquelles comunitats que superen la mitjana estatal en despesa per aquests cuidadors no professionals. En l’últim exercici, per exemple, i tenint en compte que l’Estat ja no satisfà la part que li toca, va deixar de pagar 30 milions d’euros a la Generalitat. El Govern defensa aquest model –cuidadors familiars– perquè és el que es considera més adequat i és el que apliquen els països del nord d’Europa. En definitiva, el que facilita que les persones dependents puguin estar al màxim de temps a casa seva cuidats pels seus familiars. Per tant, l’actitud del govern espanyol situa el servei en un cul de sac: no et dono prou diners, però t’obligo a augmentar la despesa per generar més places de residències o més cuidadors professionals, i fins i tot et castigo si continues seguint la tendència dels països més avançats. Des de la Generalitat es qualifica el model espanyol d'“antiquat i pervers”.

Pervers sobretot perquè en la llei de la dependència hi ha copagament, i la desatenció de l’Estat ha obligat la Generalitat a pagar més, però també han de pagar més els particulars. “Hem de generar més places de residència, que surten més cares que altres serveis”, addueixen des de Treball i Afers Socials. El 2017 la Generalitat va assumir un 84,3% del finançament públic del servei i l'Estat només un 15,7%. I pel que fa al finançament complet, un 65% va anar a càrrec de la Generalitat; un 23%, del copagament, i un 12%, de l’Estat.

Malgrat que Ciutadans i el PP insisteixen a circumscriure les seves crítiques només en la gestió de la dependència que fa la Generalitat, el cert és que estem parlant d’un ofegament financer sistemàtic durant 11 anys, tots els de vigència de la llei, que té com a conseqüència un col·lapse en la gestió d’un aspecte molt delicat i que, per tant, genera un desgast social difícilment justificable.