El PDECat, la Crida i la unitat de l’independentisme

La unitat de l’independentisme s’ha de bastir des del respecte per totes les sensibilitats ideològiques

EDITORIAL
EDITORIAL

Aquest cap de setmana hem assistit a un intent gairebé del tot reeixit de liquidar el partit hereu de Convergència, el PDECat, per incorporar-lo sense ambigüitats al moviment liderat per l’expresident a l’exili Carles Puigdemont, la Crida Nacional per la República. L’operació s’ha fet amb l’argument de la unitat independentista com a bandera, i ha inclòs la defensa de la unilateralitat i d’una proclamació de la República “al més aviat possible” (inicialment es defensava la fórmula “immediatament”). El resultat final suposa una victòria clara, però no completa, de Puigdemont, que veia el PDECat més com una nosa que com un actiu, com ja va demostrar amb la creació de JxCat. El pas s’ha fet, però, amb uns certs costos d’imatge, com la defenestració no pactada de la fins ara coordinadora general, Marta Pascal, i la protesta de les bases, que han presentat un candidat alternatiu a president (ha obtingut el 29% dels vots) com a gest de protesta per com s’ha cuinat l’acord de la llista guanyadora. A més, a la nova direcció s’hi manté el gruix de l’equip de Pascal, ara encapçalat per David Bonvehí, i per tant no està del tot sota control de l’expresident de la Generalitat a l’exili. Això sí, com a poderós contrapès es crea una comissió formada pels presos polítics del PDECat –Rull, Turull i Forn– i l’exconseller Puig, que hauran de proposar la fórmula d’integració del partit a la Crida. Sens dubte, atesa l’autoritat moral dels membres d’aquesta comissió, empresonats o a l’exili, serà difícil que les bases del PDECat, o la mateixa nova direcció, s’hi posicionin obertament en contra. El PDECat, doncs, queda en gran mesura en mans de Puigdemont i de la seva voluntat d’encapçalar un gran moviment unitari i ideològicament transversal.

La idea de la unitat com a argument perquè el PDECat se sumi a la Crida la van esgrimir ahir tant el president Quim Torra com l’expresident Artur Mas. Una unitat entesa al voltant de l’adhesió a la figura de Puigdemont i de l’estratègia de forçar una nova “finestra d’oportunitat” per a la independència. Aquest lideratge personalista i aquesta estratègia que aparentment no passa per donar protagonisme al govern de coalició i per explorar (i posar en evidència) els límits del diàleg amb l’Estat difícilment comptarà amb l’acceptació d’ERC, la posició de la qual es basa a demostrar la capacitat de l’independentisme de governar i, a partir d’aquí –i de la defensa dels presos i els exiliats–, buscar complicitats en el marc més ampli del sobiranisme. Tampoc la CUP se sumarà a un moviment que veuen tutelat per l’antic espai de la dreta catalanista, per molt republicana i transversal que es reclami.

L’independentisme necessita, sens dubte, mantenir la iniciativa i reforçar lideratges i projectes. I necessita també unitat d’acció. Però aquesta nova etapa s’ha de bastir des del respecte per totes les sensibilitats ideològiques, amb generositat i diàleg, i sobretot ha de ser fruit d’una estratègia compartida i clara. Només així s’aconseguirà la necessària ampliació del seu radi d’influència.