El Pazo de Meirás, símbol de la infàmia del franquisme

La família Franco pretén continuar aprofitant-se dels espolis del dictador

La periodista de l'ARA Sílvia Marimon ha entrat aquest divendres al Pazo de Meirás, la finca gallega que va ser residència d'estiu del dictador Francisco Franco i que avui encara pertany a la família. La visita, feta amb altres periodistes, eurodiputats i activistes per la memòria històrica, va servir per demostrar el que ja se sospitava: el casalici s'ha convertit en un centre on s'exalça la figura del dictador i es fa apologia del seu règim dictatorial i assassí. De fet, el guia pertany a la Fundación Francisco Franco, una entitat dedicada al blanquejament de la figura del dictador que encara rep diners públics, tot i que no facilita l'accés a documents clau per entendre la naturalesa feixista del règim i que haurien d'estar a l'abast dels historiadors. Això passa a l'Espanya del 2018, 43 anys després de la mort de Franco.

La història del Pazo de Meirás és molt representativa de l'espoli que va practicar el règim i, en particular, el mateix Franco. El castell, que havia sigut propietat de l'escriptora Emilia Pardo Bazán, va ser regalat a Franco en plena guerra després d'una suposada col·lecta, que en realitat va ser una extorsió generalitzada a tots els ajuntaments de la zona. Després Franco va omplir l'edifici d'obres d'art i altres relíquies aconseguides de manera irregular. Com ha explicat l'historiador Ángel Viñas a 'La otra cara del Caudillo', els Franco van passar pràcticament de no tenir patrimoni a ser riquíssims ja en plena guerra gràcies a l'espoli de propietats de republicans i diversos  negocis bruts. Aquest espoli, per cert, el van repetir a gran escala per tot el territori espanyol els vencedors de la guerra, sense que amb la fi de la dictadura s'hagi retornat les propietats comissades als seus legítims propietaris. La infàmia del franquisme continua, doncs, encara ben viva.

El cas del Pazo de Meirás és especialment indignant perquè la família del dictador pretén vendre la propietat i treure'n un profit econòmic. És per això que una part important de la societat gallega s'ha mobilitzat perquè aquesta propietat passi a mans públiques, sobretot després que el 2008 va ser declarat Bé d’Interès Cultural i es va forçar l'obertura al públic un dia a la setmana. D'aquesta manera es podria fer justícia amb els seus antics propietaris i convertir l'espai en un centre d'estudi tant de la figura de Pardo Bazán com del franquisme i les seves pràctiques de rapinya.

El fet és que, quatre dècades després, no només no s'ha rescabalat com cal les víctimes del franquisme, sinó que s'insulta la seva memòria amb l'existència de centres on es fa apologia de la dictadura, com ara el Valle de los Caídos, la Fundación Francisco Franco o el Pazo de Meirás. El govern del PP ha tirat enrere els mínims avenços que representava la llei de la memòria històrica de Zapatero, i els seus socis de Ciutadans són partidaris de deixar les coses com estan, és a dir, mantenint el greuge i el silenci. Però és evident que els fracassos de l'Espanya actual tenen molt a veure amb una Transició que va renunciar a fer justícia amb les víctimes del franquisme.